L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
Érem al Fossar de les Moreres, més precisament davant de la porta principal de Santa Maria del Mar, tot a Barcelona, al barri de Ribera. Tots dos darrera l’escenari on es van fer els diferents parlaments d’aquell engrescador i esperançador primer aplec independentista, i d’esquerres, i unitari, de la nova època. La seva veu trencadissa es feia pas entre l’ambient enardit de la jornada. Parlava Jordi Carbonell, posant seny a l’acte. Aquell dia vaig saber del Josep de Calassanç Serra i Puig, el Cala. Aquell dia vaig saber moltes coses i avui encara les recordo.
Després van ser els moments o estones a Prada, per la Universitat Catalana d’Estiu.
Al cap dels anys, i amb contactes a través de les seves germanes i altres companys de viatge, van ser els moments més intensos i clarificadors al voltant de la CAL, el Correllengua, actes a Perpinyà, tastos de vins… Més temps, i les seves filles. Més temps, i la cultura popular.
Trobades delicades per intentar redreçar coses tortes. Moments de gran sintonia. I amb el temps que tot ho posa a lloc, respecte, proximitat, companyonia…
Amb el Cala s’han obert les portes al país. De la Catalunya nord a Alacant. Una visió nacional de la realitat, una visió local de la realitat, entroncades. Un passat i un present, encarrilats cap al futur.
Un cos indomable, una veu esquerdant paus romanes, uns ulls infinitament penetrants i lluents, una encaixada sacsejadora i emotiva, una personalitat esclatant i sempre en marxa.
Aquests dies he llegit alguns textos d’amics, d’altres de coneguts obligats, d’altres de companys de feina per al país, ahir i avui, i en tots hi he trobat l’alè de la victòria que desprenia -que desprèn i desprendrà en tothom qui l’hagi conegut- el Cala.
No hi ha dubte que s’ha tancat el llum, el del domini de tots, però romandrà obert el de la gent que, com ell, hem fet l’opció de seguir i seguir, malgrat el silenci, la negació i la pèrdua de dignitat fins la independència, sense claudicacions, d’uns Països Catalans justos i solidaris.
Cala, de tu vaig aprendre la il·lusió de trobar-te, l’emoció de l’encaixada, i la convicció que el compromís obre les portes fins i tot d’aquest país tan invisible.
En la persona de les dones que acompanyaven el teu cor -Dolors, Joana, Marta, Blanca, Eva- vull fer sentir aquest sentiment i aquesta decisió.
I vull fer meves les paraules de les teves germanes, crec que de la manera més sentida i ferma, per definir-te: “germà estimat, amic de l’ànima, company de lluita incansable”.
Per tu, Cala, el nostre cos sempre estarà en primavera. Visca la terra!
Després van ser els moments o estones a Prada, per la Universitat Catalana d’Estiu.
Al cap dels anys, i amb contactes a través de les seves germanes i altres companys de viatge, van ser els moments més intensos i clarificadors al voltant de la CAL, el Correllengua, actes a Perpinyà, tastos de vins… Més temps, i les seves filles. Més temps, i la cultura popular.
Trobades delicades per intentar redreçar coses tortes. Moments de gran sintonia. I amb el temps que tot ho posa a lloc, respecte, proximitat, companyonia…
Amb el Cala s’han obert les portes al país. De la Catalunya nord a Alacant. Una visió nacional de la realitat, una visió local de la realitat, entroncades. Un passat i un present, encarrilats cap al futur.
Un cos indomable, una veu esquerdant paus romanes, uns ulls infinitament penetrants i lluents, una encaixada sacsejadora i emotiva, una personalitat esclatant i sempre en marxa.
Aquests dies he llegit alguns textos d’amics, d’altres de coneguts obligats, d’altres de companys de feina per al país, ahir i avui, i en tots hi he trobat l’alè de la victòria que desprenia -que desprèn i desprendrà en tothom qui l’hagi conegut- el Cala.
No hi ha dubte que s’ha tancat el llum, el del domini de tots, però romandrà obert el de la gent que, com ell, hem fet l’opció de seguir i seguir, malgrat el silenci, la negació i la pèrdua de dignitat fins la independència, sense claudicacions, d’uns Països Catalans justos i solidaris.
Cala, de tu vaig aprendre la il·lusió de trobar-te, l’emoció de l’encaixada, i la convicció que el compromís obre les portes fins i tot d’aquest país tan invisible.
En la persona de les dones que acompanyaven el teu cor -Dolors, Joana, Marta, Blanca, Eva- vull fer sentir aquest sentiment i aquesta decisió.
I vull fer meves les paraules de les teves germanes, crec que de la manera més sentida i ferma, per definir-te: “germà estimat, amic de l’ànima, company de lluita incansable”.
Per tu, Cala, el nostre cos sempre estarà en primavera. Visca la terra!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!