Les semifinals de la Champions ens deixen la imatge d’una Europa sense futbol, si exceptuem el Barça. De quatre equips amb nom, història i poder econòmic, només un, el que fa un grapat d’anys que s’hi dedica un cop i un altre, el Barça, juga a futbol i ho fa com gairebé ningú. La resta… ai senyor!
La semifinal entre els del Bayern i els del R Madrid, va ser intensa, emocionant i amb ben poc futbol. En alguns moments no semblava que al darrera hi haguessin tants noms, títols i ambicions esportives. Més aviat un pati d’escola formal.
Al camp del Chelsea, el contrast. Futbol i més futbol contra por i oportunisme.
Diuen que així és el futbol i potser és cert, però aquesta Europa ha envellit fins i tot en això. Moltes inversions, moltes pressions, molta força i molta xerrameca, però ben poc futbol. Curiós que l’únic que el practica, com una mena de relíquia, sigui l’únic que no va marcar i el que sobre la taula té el pitjor paper dels quatre.
I en ambdós partits hi vam veure aquell recurs dels més miserables, dels qui menys aposten pel futbol, per la bellesa, per l’intercanvi. Jugades per predre temps o enganyar propis i estranys, espaterrants entrades plenes d’impotència i un desesperat intent, des de les graderies, de gaudir com a mínim amb la victòria.
La vella Europa perd les seves virtuts al futbol, en la democràcia, en la solidaritat i s’arrapa a la cara més lletja, la més mancada de sensibilitat.
Avui, sens dubte, en viurem un nou episodi. La violència, el menyspreu, la insolidaritat seran protagonistes. Com ho seran les virtuts contràries. Cada posició ben representada.
Per això, com diu el Pep Guardiola, la feina el Barça ja la té feta, ara pot tancar-la amb un detall brillant, singular, únic o quedar-se en pau i seguir apostant per escriure la història. Amb contradiccions i imperfeccions, però amb una gran dosi de dignitat, com li reconeixen, arreu del món, els milions d’amics del futbol, juguin amb unes bones botes o descalços. La bellesa seguirà del mateix cantó. I ens en sentirem ben orgullosos.
I jo crec que guanyarem, en aquest terreny i també en el partit.
El Reial Madrid hauria de ser igual que Bayern de Munich, Chelsee o qualsevol equip d’un altra lliga.
Els equips de Barcelona hi haurien de jugar amb una lliga catalana de fútbol o europea, sense passar pels espanyols o el Reial Madrid.
I per suposat el fútbol hauria de ser un esport sa i saludable més, on es pot perdre o guanyar.
I no dornar-li significats que no té, i en si en té encara en té més els seus efectes boomerang, dolents i relliscosos de retorn, més potents i contraproduents dels que es poden explicitar en inici.
Alguns diran que ens perd l’estètica, pero millor ser presoners de l’estètica que no pas del joc sense ètica ni bellesa.
Amb en Pep les coses han canviat molt: ara el Barça pot no guanyar o perdre (que és igual pero no és el mateix) i la gent pot seguir sentint-se orgullosa d’aquest equip.
I aixo és el més important des del 2008 en relacio al Barça, un canvi de perspectiva iniciada amb en Ronaldinho el 2003: gaudir fins i tot quan no és guanya.
Ja era hora !!