Acabo de llegir que demà enterren Ia Clua, o sigui que ahir es va morir i avui estarà, amb la seva gent, en aquell indret insípid, estúpid, de l’espera del soterrament, un espai de feinejar neguitós i cansat, amb pregona sensació d’absurd, d’infinit indefinit, una sala s’espera entre macabra i incrèdula.
Mai he entès de música ni estils ni tendències i només m’he deixat dur per allò que m’ha semblat el que m’ha arribat i això m’ha donat una visió personal del poc que sé.
Ia & Batiste són un dels noms que m’han penetrat, m’han colpit i se m’han convertit en referències al llarg del temps. Chichonera’s Cat en té gran part de la culpa. I tota aquella moguda de la música laietana que vaig viure amb la intensitat que llavors passaven les coses malgrat que la música sempre havia estat més banda sonora que plat a taula, per a mi. I enmig del concert, la veu d’Ia Clua, aquest agut que sembla que no hi arriba però que es fica dins resseguint els racons i les entreteles de les sensacions sonores. Avui, l’absurd, agut i destructiu, se li ha ficat al fons de l’ànima i se l’ha endut, sengons diuen, fulminat. Aquest mal que es va escampant paral·lel a una manera imbècil de viure, aquella manera que als anys setanta i primers dels vuitanta del segle passat, gent com ell, ens crèiem que faríem saltar pels aires, tot i no saber-ne, encara, la descomunal dimensió del mal viure que havien de portar els hereus mai castigats, ni amonestats, del feixisme.
Avui, la seva veu, que això no ens ho prendran, si més no per ara, es mostra especialment punyent, especialment propera, especialment meva. Escolteu aquest “Sifon” i guardeu-vos-el, mentre li desitgem un bon viatge en l’adéu infinit a l’Ia Clua.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!