Reprodueixo, a continuació, l’entrevista que m’ha fet el Nil Saladich per a l’Apunt, el portal informatiu del Bages, el Berguedà i el Solsonès. Ha estat un autèntic plaer col·laborar-hi i és que val molt la pena el portal i la feinada.

“La cultura popular és la transgressió dels codis establerts, però també dels que potser s’establiran”

Avui entrevistem l’Aleix Cardona (Prats de Lluçanès, 1957), activista cultural i polític. L’Aleix forma part de publicacions com La Rella, una revista quinzenal del Lluçanès, o Caramella, una revista de música i cultura popular. També és membre de l’associació Solc, música i tradició al Lluçanès, i de la campanya Som Països Catalans. Al llarg de l’entrevista ens explicarà l’estat de transformació del Lluçanès en comarca oficial, ens parlarà sobre cultura popular, folklore i poder polític i ens desgranarà idees per entendre “el fantasma polític” de Joan Fuster.

En quina situació es troba el procés de transformació del Lluçanès en comarca administrativa?

A punt per aplicar la legalitat vigent i automàticament esdevenir comarca. Només depèn d’una decisió política. Ara, amb la riuada proconsultes, els polítics han decidit que els posicionaments dels ajuntaments, les signatures recollides, el consens social no tenen valor, ni tan sols els seus posicionaments públics en visites al territori, i volen dilatar el procés i s’han inventat una futura consulta que torna a deixar a l’atzar de les conjuntures, de les campanyes i dels interessos el que és una voluntat majoritària, històrica i present al Lluçanès. Tot el procés legal que demana l’actual llei s’ha seguit i ara només caldria aplicar-lo. Diu ben poc del compromís polític amb la gent.

Per què és important la creació d’aquesta comarca?

El Lluçanès és un ampli territori, de característiques marcadament rurals, enmig d’una àrea en expansió del centre i nord de la Catalunya Vella. Contràriament, la població representa un percentage petit en comparació amb altres territoris i zones de Catalunya: just 8.000 habitants repartits entre 13 municipis. El reconeixement comarcal, a banda de ser una vella aspiració, representaria acabar d’acostar l’administració i els serveis a aquesta zona i a la seva gent. D’altra banda, dotaria d’instruments d’interlocució amb les administracions superiors i permetria posar en pràctica l’experiència de relativa cooperació que s’ha desenvolupat amb el Consorci del Lluçanès.

Amb tot, sempre hi ha un però. I és que amb la proposta, gairebé consensuada per tothom, de treure poder polític als Consells Comarcals –amb l’excusa d’aprimar l’administració, com si aquest àmbit fos el més gras!-, el Lluçanès i el Moianès veurien reduïdes les seves capacitats i podrien acabar sent una simple mancomunitat de gestió de serveis. Una mostra més que els partits majoritaris tendeixen a buscar concentrar el poder on els dóna més rendiment i, ja se sap, 8.000 habitants no enriqueixen massa.

Si hi hagués voluntat política i ganes de tirar endavant, el Lluçanès podria beneficiar-se força d’una canvi com aquest, les eines per cooperar ja hi són. I això faria més fàcil poder decidir sobre el present i el futur de les prioritats en tots els terrenys.

Ets part del consell de redacció de Caramella, una revista de música i cultura popular. Per què cultura popular i no cultura a seques?

És important remarcar que la cultura popular és la que es genera i es manifesta i es desenvolupa a partir de la gent i que ella n’és la protagonista. En termes generals, potser és un qualificatiu innecessari, però avui, en la societat mercantilista que vivim és evident que hom parla de cultura amb un sentit ben allunyat del poble i que es planteja amb objectius igualment allunyats. I és del tot imprescindible que recuperem aquesta perspectiva que és la gent qui ha de ser protagonista de la seva quotidianitat i qui ha d’establir les propostes, les tendències i la lògica de la creació d’espais on es manifesti la cultura. Uns espais amb sentit crític, amb voluntat de transgressió envers el poder, des del patriarcal al dels estats; des del control social al simple gaudi de la festa; espais col·lectius i allunyats del consum i les modes comercials i vinculades a la nostra realitat territorial i social.

Posa’ns alguns exemples de què és cultura popular

La cultura popular és un espai d’identificació col·lectiva, d’acollida social, d’intercanvi i d’expressió d’allò que vivim i sentim i patim. La cultura popular és una expressió folklòrica viva i actualitzada, és la festa major en transformació, és la transgressió dels codis establerts, però també dels que potser s’establiran. És important diferenciar folklore i cultura popular, i no perquè les expressions rituals o tradicionals no formin, o puguin formar part, de la cultura popular, sinó perquè el folklore acostuma a tenir un valor més de referència històrica, de passat estàtic –no en tots els casos i expressions, tampoc- i la cultura popular és una idea més àmplia, és la pròpia vivència festiva en permanent estat de vincle amb la quotidianitat i no té perquè mantenir paràmetres inalterables al llarg del temps. Qualsevol expressió d’aquesta realitat en pot ser un exemple. Des de les falles, les “oficials” i les “alternatives”, són expressió de la cultura popular, en tot allò que no segueixin les directrius interessades de qui les vol convertir en eina política institucional, en folklorització paralitzant i alienant, en producte consumista. Les falles són ocupació de l’espai públic, expressió de la conjuntura social, crònica d’una quotidianitat en moviment… I al seu voltant es basteixen expressions culturals i populars que ja trascendeixen el mateix fenomen. O la Patum, tan volgudament estàtica i immobilista per uns, per guardar no se sap quins valors eterns, i alhora tan actualitzada als costums d’avui o amb el creixement d’elements al seu voltant com les barraques que, per més que diguin, han canviat la fisonomia de la realitat de la festa, o la mateixa incorporació de figures al llarg dels anys.

Però la cultura popular també és incomoditat i contradicció, com en el cas de les festes amb bous, avui potser anacròniques però ben arrelades en la nostra realitat i ben lligades al nostre imaginari col·lectiu. Si les hem de fer desaparèixer que sigui per anacronisme no per negar que són ben nostres!

Què creus que hi ha darrera del fet que molta gent identifiqui la cultura popular catalana amb el catalanisme conservador? Quins creus que són els elements culturals que es troben darrere d’aquesta “apropiació indeguda”?

No sé si hi ha molta gent que ho identifiqui així, però sí que crec que hi ha un consens no firmat que considera com a model de catalanitat una determinada utilització d’elements de cultura popular com a estàndards folkloritzats que esdevenen les icones tòpiques d’una determinada lectura de la catalanitat, a més, clarament territorialitzada en una part de Catalunya. És un model que segueix les pautes de l’aposta de la Sección Femenina del Franquisme que, a base de tocar la fibra sentimental amb singularitats regionals folklòriques, aconseguia una adhesió emocional al règim. Es tracta d’una aposta ideològica molt precisa, de la classe dominant que veu, en el vincle amb la tradició –degudament passada pel sedàs del seu laboratori manipulador-, una forma de canalitzar altres voluntats i possibles reivindicacions. En l’actualitat, la consolidació d’un seguit de tòpics tradicionals, folklòrics i culturals com ara la sardana, Montserrat, El Cant de la Senyera, el Barça, els castells, i altres estereotips com la condició esforçada, treballadora, constant com a característiques de la catalanitat –millor seria anomenar -la catalunyitat- responen al mateix interès i a crear un paquet identitari que ens identifiqui al món.

És un procés que s’inicia amb la Renaixença, que continua amb el vessant polític en el Noucentisme, que treu profit del model del Franquisme i que es consolida absolutament amb el Pujolisme i és ben viu en l’actual era del “procés” –només cal sentir el reguitzell de tòpics emesos per la presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals, en explicar el paral·lelisme entre el “procés”, la catalanitat i els castells! Òbviament, es tracta d’un fenomen molt centrat en la visió “nacional” de la regió de Catalunya, per tan lluny d’un plantejament nacional, de Països Catalans, i que a més estableix uns codis lligats al seny, a la moralitat burgesa i que assumeix com a pròpia l’asèpsia consubstancial a les bases de la construcció europea. El més greu és que aquest model és gairebé hegemònic dins de totes les famílies del catalunyisme.

Un aspecte molt important a considerar és el de l’ocupació de l’espai públic, un tema que posa molt nerviosos els polítics i els poders establerts en general, que volen que l’espai públic esdevingui privat al control, a la seguretat, al civisme i, per tant, tot el que es pugui que es faci en pavellons i en espais tancats. No oblidem que amb la fi del Franquisme i amb els nous temps que es van viure a finals dels setanta, el nostre país bullia de dinàmiques culturals lligades a les associacions, als col·lectius i a centres socials, i el carrer era l’escenari d’aquesta realitat d’activitat política i cultural i social transformadora. L’autoritarisme del sistema en general, i en el cas de Catalunya, la renúncia dels sectors polítics més progressistes i la imposició de la pau romana del Pujolisme van trencar una realitat cultural i popular que plantejava transformacions importants en la nostra societat.

Quin és l’estat de la cultura popular actualment?

Segurament, és un reflex de la realitat social. En llocs on la dinàmica social està en més efervescència, les expressions de la cultura popular, siguin vinculades a la tradició o siguin de nova fornada, està més dinàmica, mentre que en els llocs on la realitat està més esclerotitzada costa més de crear espais on la gent es manifesti més activament i col·lectivament. Amb tot, crec que podem dir que al llarg de tota la nació les expressions de cultura popular són ben vives i les iniciatives en diversos camps, són importants. Que aquest país tingui el nombre d’associacions de cultura popular, el nombre de casals i ateneus, de propostes al voltant de la cançó improvisada, de noves iniciatives socials de participació en les festes populars, com el cas emblemàtic de la festa major de Vic, creat des de la iniciativa popular i amb el nivell de participació assolit en  3 o 4 anys; que neixin iniciatives com la Fundació Assut, a la comarca de l’Horta que estudia, dinamitza i fa noves propostes d’usos de les zones de regadiu de lla comarca o al voltant de l’Albufera, o que la mateixa lluita per la preservació del barri del Cabanyal hagi generat una realitat cultural tant de base i amb tanta participació que pugui arribar a plantejar nous plantejaments urbanístics, o que la defensa d’un territori davant l’amença de la seva degradació pugui plantejar alternatives econòmiques, vol dir que hi ha molta vida.

Quines són les claus per potenciar-la? Ets partidari que les institucions fomentin o financiïn la cultura popular o sempre que aquestes hi interfereixen la desvirtuen?

Si les institucions són eines de servei col·lectiu, caldria establir quines són les fórmules de col·laboració amb les iniciatives sorgides des de la societat. Per tant, haurien de ser els garants de l’activitat cultural, amb infraestructures, amb la simplificació de les gestions, amb la facilitat per l’ús de l’espai públic, el de totes… Una altra cosa és l’estat permanent de subvenció, que les iniciatives populars es mantinguin en base a les dotacions de les institucions. Crec que són dues coses diferents. Un cas que crec interessant, pel seu volum, el podem trobar en l’Aste Nagusia de Bilbo, a Euskal Herria, on les barraques han esdevingut un espai popular d’expressió, de construcció, de participació en la festa, i on s’ha pogut visibilitzar la por de les institucions, esdevingudes protectores del sector privat, davant d’una aposta popular d’afirmació del protagonisme de la gent. El finançament el genera la gent, la infraestructura de cada espai el generen el col·lectius, però les infraestructures de la ciutat les posa l’administració. I és la participació col·lectiva qui els dóna vida.

En aquest mateix sentit, cal dir que les entitats de la cultura popular acostumen a tenir un vessant de servei públic que caldria considerar per part de l’administració i així facilitar la seva tasca. Les polítiques culturals basades en la lògica de la subvenció faciliten el control i el dirigisme, o la imposició de límits a les iniciatives socials.

Fa uns mesos publicaves en una entrada al teu bloc un article titulat “No som nacionalistes”. Tanmateix, ets membre de l’organisme Som Països Catalans. És compatible no ser nacionalista i lluitar per la construcció dels Països Catalans?

No sóc nacionalista, sóc independentista, i ho sóc perquè els Països Catalans són una nació que no té reconegut el seu dret a l’autodeterminació com a subjecte de dret i sobirania. Però no sóc nacionalista en la mesura que no crec que la nostra realitat ens situï en cap lloc millor que altres o que pel fet de ser catalanes hi hagi cap qualitat afegida en relació a la gent de qualsevol altre indret. Es tracta d’una qüestió de reconeixement de drets col·lectius com a poble i de ser tractats com a poble adult. El nacionalisme és un mal propi de plantejaments competitius i supremacistes i massa sovint propers a idees racistes i discriminatòries. A casa nostra hi ha una mena de tendència a identificar la millora de la nostra realitat amb la comparació o l’equiparació amb els països del nord, com si haguéssim d’abdicar de la nostra condició de ser del sud d’Europa, a només 200 km d’Algèria i tan lluny de Dinamarca o d’Alemanya. I amb tot el que això comporta d’auto-rebuig a aspectes culturals o de veïnatge com si aquella afirmació racista europea que deia que l’Àfrica comença als Pirineus, al catalunyisme l’hagués afectat en el seu fur més pregon.

Per què parlar de Països Catalans? Quina rellevància tenen en la lluita per la transformació social?

Parlem de Països Catalans perquè són la nostra nació. Una nació negada pels estats ocupants espanyol i francès, fragmentada per un munt de divisions i subdivisions d’aquests estats, declarada inexistent als parlaments regionals de les Illes i el País Valencià, amb una llengua perseguida i fragmentada, i convertida en problema per als interessos i la immediatesa de la política a Catalunya. Convertida en la prohibició més precisa de la Constitució espanyola vigent gràcies al pacte entre el Franquisme i les forces de la transició, amb CiU al capdavant.

Avui, la construcció nacional dels Països Catalans és una aposta per la transformació, per la justícia, per la sobirania en el sentit complet del terme. És l’objectiu per construir una societat lliure a la mida de les necessitats de la gent en el segle XXI, front a les polítiques de bandejar el sud d’Europa i la seva població.

Mentre el “procés” a Catalunya viu esclau de la jugada de les elits per assegurar-se l’hegemonia de classe en el marc d’una comunitat autònoma espanyola i amb perspectiva de renovació en el marc de la UE, en temps d’aprimament dels estats com a eina al servei de la majoria, la construcció nacional dels Països Catalans trenca els estats ocupants i estableix un nou marc de referència en l’àmbit de la catalanitat. No és casual que coincideixin els interessos estatals i regionals/autonòmics. Avui, la construcció nacional dels Països Catalans és una de les claus d’un procés de transformació social, al país i al sud d’Europa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!