El 21 de març del 2010 escrivia aquest apunt, Ben trobat, Barbat, a partir de l’alegria d’haver rebut, a casa i gràcies a les gestions de l’amo de les Totxanes, totxos i maons, el darrer treball de l’Enric Barbat, Camí de tornada.
Avui, novament per sorpresa, he tornat a saber de la seva persona. S’ha mort, han dit a TV3, i ho confirma Vilaweb. Una llàgrima, densa i voluminosa, s’està instal·lada en aquest incert punt entre la gola i el diafragma.
La sorpresa s’ha tornat tristor, enyor, absència. Aquella veu tremolosa, que m’havia captivat fa tants d’anys, aquella ironia lliure que m’havia frapat agudament i que vaig pensar que es reinventava en el primer Manel -després els fets ho han desmentit del tot-, i que vaig retrobar en el seu disc casolà de l’any passat, ara s’estrunca definitivament. Camí de tornada en el país de l’oblit. Però aquell infant de bona fe m’acompanyarà mentre tingui possibilitat d’evocar-lo, i no deixarem tampoc de fer el “gamberro”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Realment l’he trobat molt bò i sobretot molt proper.