No deu fer ni mitja hora que el Nil, el meu fill, el seu gran amic, l’aprenent de jardiner, el maulet xerraire, m’acaba de donar la terriblement esperada notícia: el cor del Toni s’ha aturat, com ja feia dies se li havien anat aturant la resta de parts del seu debilitadíssim cos.
Ha acabat la bellíssima i dura aventura de vint anys d’anar pel món. Vint anys d’aprendre tant, de viure molt, de donar el que pots -que encara que no ho saps, amb tan poc temps, és molt-. I fa dies que ho sabíem i ho esperàvem. Però ha estat avui que ha acabat de marxar, després d’acomiadar-se.
Ha estat també la fi d’un any de duríssima lluita per viure davant de la màxima voracitat destructiva. Un any de somnis i il·lusions esdevingudes impossibles.
I és evident que ara és l’hora del dolor, de la impotència, de les pitjors sensacions, d’aquella pregona tristesa de dimensions inhabastables…, com d’inhabastable és l’horitzó d’un jove de 20 anys. Unes sensacions que ningú et pot treure -i que ningú ens ha de treure, què caram!-.
Però ara també és l’hora de preparar per rellegir el llibre de la teva
vida i de la nostra coneixença. I jo no penso renunciar a recordar-te,
Toni. De ben xic, a l’escola; de jove autosuficient totpoderós
enfrontat al FMI, a Barcelona; o a la darrera Festa Major de Vic, amb
aquell teu somriure ferm i esperançat en tancar el BirraCrucis dels
teus escatològics i extraordinaris companys.
A la teva memòria viuré amb més il·lusió que mai, els últims anys o
mesos o setmanes o dies o hores o minuts o segons que em quedin per
anar canviant aquest món. I és que, com diu el poeta, pel teu record el
nostre cor sempre estarà en primavera.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!