L'Aleix a ca la Toca

(Text que vaig llegir el dia 10 de Setembre a Barcelona en l’acte de Som Països Catalans)

Crec que era  Josep Maria Llompart qui deia que o avançàvem junts o ens afonàvem junts. Precisament, allò que fèiem l’any 1714, l’11 de Setembre, a Barcelona, amb la presència de gent d’arreu del país en defensa dels drets i llibertats que esperàvem assolir evitant la imposició dels Borbons.

300 anys després, seguim maldant per assolir els drets i llibertats com a poble, foragitar els borbons i fer-ho junts. I ho fem sent-hi, malgrat perdre batalles i més batalles; i ho fem lluitant, sabent que només aquest camí ens durà a assolir el nostre objectiu com a poble treballador català, tal i com deia el lema de l’acte del primer Fossar de les Moreres convocat per l’independentisme d’aquest país després del franquisme.

I com diu el lema d’enguany, mentre hi hagi ocupació hi haurà resistència. Per tant, cal que tinguem clar que l’any vinent hi tornarem a ser, perquè la lluita per la llibertat dels Països Catalans encara ens demanarà el compromís i la lluita, la resistència i el combat contra l’ocupació.

I és que aquest és precisament el sentit del naixement de l’organisme de construcció nacional, Som Països Catalans, ara fa ja més de dos anys, a Petra, a Mallorca, i que ha anat escampant la seva feina i la seva proposta arreu dels Països Catalans. Enllaçant iniciatives que van creixent i es van consolidant arreu del territori, com Ràdio Terra; potenciant propostes que serveixen per fer visible el país, com la campanya anual de Som Cims; compartint projectes que ens permeten recuperar els mots, els noms i la memòria, com la Festa Ovidi Montllor, 20 anys de vacances; o impulsant projectes propis per posar al servei d’altres la possibilitat de fer tangible el marc nacional, com l’elaboració del documental Un país en moviment. Alguns dels exemples de les moltes inicitives que porten la marca de Som Països Catalans i que van teixint xarxa per pobles i comarques.

I amb la nostra activitat volem sacsejar una realitat quotidiana cada cop més marcada per una greu crisi de model que fa que la política institucional i la lògica social estiguin massa condicionades per una realitat esquarterada administrativament –províncies, autonomies, departaments…, en mans dels estats ocupants- i que el nostre univers col·lectiu, comú, sigui difícil d’abastar a simple vista. Cal que fem evident una realitat que es mou de sud a nord i d’oest a est i que no ha de dependre de les lògiques que ens divideixen o que justifiquen aquesta divisió. Per això ens cal construir realitats que superin l’statu quo i ens projectin com a nació, en comú, cap a un present que es pugui tocar, que es pugui viure, que es pugui transformar.

Avui, arreu dels Països Catalans es viuen situacions de canvi en el terreny polític i institucional. Uns canvis que fan pensar en conjuntures més favorables per a una quotidianitat més democràtica, més lliure, potser fins i tot més justa socialment. Si és així, la realitat dels Països Catalans, en el seu conjunt, també podria veure’s afavorida. Però no hem d’oblidar que perquè aquesta realitat sigui veritablement alliberadora, cal que plantegi una visió del conjunt, sense subordinacions ni dependències d’uns territoris envers altres, i sense consagrar una part com a centre de la catalanitat ni patent d’aquesta catalanitat. I en aquest sentit, cal valorar com a molt positiu que l’expressió de la pressió popular al territori insular o a les comarques del sud o a les comarques de Ponent hagi permès canvis polítics que ara es reflectiran en propostes en matèria lingüística o en el model educatiu menys autoritàries i més pròximes a la realitat del territori i la seva gent. Amb tot, no hem d’oblidar que en els darrers temps, en paral·lel i des del mateix procés sobiranista o independentista a Catalunya, i ara amb els canvis institucionals al País Valencià, hem sentit i escoltat, hem vist i llegit, declaracions, edicions de llibres, redacció d’articles que plantegen, amb més vigor que mai, la inoportunitat de parlar dels Països Catalans i l’aparició d’unes teories de ritmes i moments històrics que tenen més a veure amb interessos polítics que amb l’evident i enriquidora diversitat i pluralitat de la nostra nació. No hi ha dubte, que l’entusiasme que generen les mobilitzacions dels darrers 11 de Setembre a Catalunya amaguen la manca de propostes per fer efectiva la construcció nacional dels Països Catalans. Igualment, les propostes de reformes d’estatuts a la resta del país posen d’evidència que la lluita per fer visibles i per fer avançar la construcció nacional no són les prioritats de la pràctica política institucional en cap indret de la nostra nació.

Per tot plegat, cal que siguem perseverants i que ens comprometem a no donar per bo cap episodi que es pugui desenvolupar en la història present del nostre país, ja sigui a Catalunya o a Eivissa, per posar dos exemples ben diversos, si aquests no ens ajuden a obrir les portes que la realitat actual tanca hermèticament. Fa pocs dies, un grup de persones de la comarca dels Ports feia una crida a reivindicar el terme i el significat del projecte dels Països Catalans. La proposta ha crescut en suports de forma molt important en pocs dies. Aquesta ha de ser la nostra divisa.

Que ningú s’enganyi, el problema de la construcció nacional dels Països Catalans no és si un tros de la nació s’independitza d’un dels estats ocupants, el problema és que s’independitzi dels Països Catalans i que de tres estats que ens divideixen actualment, passem a patir-ne la divisió de quatre. I per evitar això, cal que qualsevol canvi administratiu que visqui una part del país serveixi per disposar de més i millors recursos per construir la realitat nacional dels Països Catalans.

Des de Som Països Catalans, per tant, cridem a enfortir totes aquelles propostes i estructures que ens permetin viure amb plenitud la nostra realitat nacional. Cridem a construir estructures socials i institucionals que ens facin visibles en comú. Demanem que no es tornin a fragmentar realitats comunes, com la celebració dels 300 anys d’ocupació borbònica en funció de la comunitat autònoma respectiva. I ens comprometem a seguir proposant iniciatives i projectes que apropin el conjunt del país des de la seva necessàrtia, imprescindible diversitat.

Per això, cridem a impulsar mitjans de comunicació d’abast nacional i amb visió conjunta, com Ràdio Terra; cridem a obrir, consolidar i coordinar casals i ateneus arreu del país –avui ja en tenim prop de 150 escampats per tota la geografia!-; cridem a impulsar campanyes sectorials que tinguin abast nacional, posant en comú les problemàtiques de caire social, cultural, mediambiental, de gènere que existeixen arreu del país; cridem a posar en marxa estructures institucionals nacionals, que estableixin pautes de sobirania efectiva per damunt dels estats ocupants i els organismes internacionals que els avalen; cridem a difondre internacionalment la nostra existència com a poble, evitant que cap tendència o inèrcia regionalista ens fragmenti i ens limiti a l’hora d’identificar la nostra realitat i la nostra posició geogràfica; cridem a evitar en l’acció política i en la comunicàció mediàtica la regionalització excloent a l’hora de parlar del país, que fa que les altres parts de la nació esdevinguin espanyoles o franceses per defecte.

Per tot això, us emplacem a col·laborar amb Som Països Catalans, fent-vos sòcies i socis, organitzant actes de presentació o proposant iniciatives que permetin visibilitzar els Països Catalans, sense renunciar, mai, a la seva diversitat i pluralitat, allò, precisament, que els fa ser una nació.

Com deia l’Ovidi, o juguem totes o estripem la baralla, perquè ja no ens valen les engrunes, els trossets, ja volem el pa sencer.

Visca els Països Catalans!

Visca la terra!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!