Els indicadors que mostren com la nació catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, els Països Catalans, no són l’objectiu de l’anomenat Procés sobiranista són molts i evidents, diria que ingents. Tots, en aquests anys de construcció d’aquesta proposta, s’han mantingut en una certa ambigüitat, un segon pla, en una certa opacitat donat que era obvi que per fer-ho efectiu i evident calia un procés propi dels sectors que han estat els independentistes pròpiament dits, allò de l’Esquerra Independentista. Calia que dins d’aquesta espai polític, social, cultural… ideològic hi hagués una reflexió i una praxi que permetés fer un pas de la ideologia al pragmatisme, i amb la previsió que hi hagués qui s’hi resistís.
Per una banda, els qui han dibuixat i donat forma al Procés, havien de fer camí, de marcar línia, establir les parets mestres, no podien dedicar temps a aspectes laterals que a més afectaven una part suposadament menor de tot plegat –no cal oblidar que el Procés pretén assolir una majoria de sobiranistes en una societat que fins ara no s’ho havia plantejat mai seriosament això. Així doncs, calia anar fent via i alhora que algú es dediqués a treballar aquest tema per aconseguir doblegar reticents i intransigents.
Per una banda, Òmnium i l’ANC, juntament amb l’AMI, tiraven pel dret amb les seves funcions, definint amb mapes, consignes i propostes que la territorialitat era la que es desprenia del pacte amb el franquisme i que va dibuixar la comunitat autònoma de Catalunya –i que va establir per llei constitucional que els Països Catalans no es podien federar/organitzar. Per una altra, dins l’esquerra independentista alguns alumnes aventatjats calia que comencessin a plantejar que fer-se grans volia dir assumir coses que fins ara havíem volgut però que no ens podíem quedar en l’idealisme, que no ens podíem fixar en un immobilisme romàntic i poc productiu i que, sense negar els somnis, calia fer política, tocar la realitat.
Com que la cosa no acabava de quallar, calia pujar el to. Per una banda, recollir tot el suport del Procés, moral, econòmic, mediàtic… i per una altra començar a crear estructures que fessin discurs catalunyista des de dins. Idees com que estem davant d’una revolució, que tenim pressa, que no podem preferir esperar el país i renunciar a trencar Espanya, que hi ha ritmes, velocitats i consciències que no poden casar, que cada territori històric esdevingut comunitat autònoma ha de ser subjecte del seu dret a decidir –sempre dins del marc estatal espanyol.
Igualment, calia començar a predicar amb l’exemple i a dibuixar un escenari postindependència en què la idea de “país normal” que ha anat introduint-se en el Procés deixés clar que ja no hem de ser l’Esquerra Independentista –alguns s’atreveixen a dir en públic que preferim ser independentistes que independents!-, sinó l’Esquerra de Catalunya. Com podem voler seguir sent independentistes si ja tindrem l’estat independent?
Cal remarcar com de clar ho va dir en el programa Divendres de TV3 el sociòleg de capçalera del Procés, Salvador Cardús, en afirmar que de la proposta d’Artur Mas se’n desprèn que caldrà preparar els nous partits per a la nova situació, donat que ja no s’haurà de ser independentista.
Per als qui els Països Catalans havien estat objectiu indiscutible –fins a l’adveniment del Procés catalunyista- i per als qui els havien tingut presents en algun moment, caldrà buscar fórmules que justifiquin la renúncia i alhora que garanteixin una certa dignitat. Així, l’ANC, ERC, Reagrupament o SI han fet un seguit d’adaptacions als seus objectius o fulls de ruta on es planteja una catalanitat de dues categories. De primera i universal per als habitants de Catalunya i de segona, a demanda i provisional –fins que els respectius territoris facin el seu procés i decideixin què volen ser-, per als de la resta del país que es declarin de nacionalitat catalana.
Alguns ho tenen més fàcil des que anomenen al país Catalunya, amb la qual cosa si la independència ho és de la part estricta o de tota no tenen problemes conceptuals. D’altres el Procés els ha alliberat del pes d’haver de parlar d’una cosa desconeguda, un xic esotèrica i voluntarista, i ara ja poden exclamar tranquil·lament que ells són independentistes de Catalunya. I altres, seguiran amb la confusió de parlar del país però seguiran treballant per una regió elevada a la categoria de nació per obra i gràcia dels interessos del neoliberalisme catalunyista.
L’escriptor de Xàtiva, Toni Cucarella, afirmava en una intervenció en l’acte de presentació de Som Països Catalans a Sueca que al “Principat no són gaire partidaris dels Països Catalans. Per a la gran majoria, Catalunya (les quatre províncies espanyoles) són una nació més “còmoda”, menys conflictiva (…)”.
Si assumim aquest plantejament serem còmplices actius, responsables directes de la desaparició de la nostra nació. Si Catalunya esdevingués un estat, no hi ha dubte que el país en el seu conjunt se’n ressentiria, però una nació esquarterada no està encara vençuda. Passar d’estar dividida en tres estats a quatre seria pitjor, però seguiríem existint. Perquè cada matí, en alçar-se, arreu del país hi haurà qui es reconeixerà com a catalana, sigui a Calaceit, a Algaida, a Banyeres de Mariola, a Santa Gertrudis de Fruitera o a Baó. Així que, senyors Cardús, Mas, membres il·lustres del pensament històric de l’independentisme d’esquerres, pragmàtics nouvinguts a la causa, elaboradors del pensament únic catalunyès i nordista, per deixar de ser independentistes abans haurem de tenir la nació alliberada, i els Països Catalans, amb el Procés catalunyista, no ho estaran.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Vostè, sr. Aleix, diu que amb el procés independentista catalunyista l’alliberació dels Països Catalans no arribarà.
Potser té raó, però de quí n’és la culpa? ¿Esteu segurs que els “senyors Cardús, Mas, [els] membres il·lustres del pensament històric de l’independentisme d’esquerres, [els] pragmàtics nouvinguts a la causa, [els] elaboradors del pensament únic catalunyès i nordista” s’han d’estripar les robes i autoflagelar perquè els germans del País Valencià i les Balears i Pitïuses voten al PP i no a… [per cert, a quí han de votar, segons vostè?]? I que en direm dels algueressos i del Xarte? I dels nordistes [per allò de la Catalunya “del Nord”]? I com hem de mirar als insolidaris dels andorrans, que no van esperar als seus germans de parla catalana per independitzar-se?
El gos del veí ni menja ni es renta. Tot lo dia està dormitant, però al menys no impedeix que els demés gossos mengin. Si hom osa despertar-lo, enrrabiat se’t tirarà sobre per mossegar-lo… Com diu el salm 27:22: “Al neci, ni que el piquis al morter o el desgranis entre el blat al piló, no li arrencaràs la seva niciesa.
Atentament
Als catalans ens encanta llançar-nos pedres al terrat. No ens en sabem estar. I si al mateix temps podem passar el dia ficant-li el dit a l’ull al veí, millor encara. Se’n diu caïnisme.
Cansa molt aquesta ceguesa país-catalanera: la independència només és possible ara mateix a Catalunya, i només ho serà en la mesura que la burgesia mitjana alta s’hi impliqui i l’encapçali. No som al Congo ni a la Bolívia del Che. Som a Europa. Si l’aconsegueix (cosa que està per veure, amb actituds caïnites com aquesta, que ho posen fàcil als terceraviistes), els altres PPCC se sentiran més interpelats… si ho volen. Si no és que prefereixen seguir votant PP i PSOE (o ara Podemos). Si és que aquesta esquerra tan pura des de la que està escrit aquest text és capaç de sumar algun dia en un projecte polític eficient, en lloc de restar.
Afegeixo un altre proverbi: “Qui no té feina, el gat pentina”.
És cert que la “región catalana” ha aconseguit traure el cap del forat. Això és molt bo, per a ells i per a tots. El problema és que pensin que amb això ja està tot fet. A mi, com a valencià, em decep cada dia la manca de referència a un marc més ampli, al de tota la nació (incloent, per cert, l’Aragó) TOTA LA NACIÓ, la que “ells” van esclafar. És cert que el desconeixement de la nació completa està massa estés. El mateix Riudoms parla del “Xarte” (suponc que vol dir “Carxe”: una mostra més del profund desconeixement intern). No votem al PPSOE per gust sinó per manca de conscienciació, a la qual han contribuït, també, no pocs catalunyesos (quina responsabilitat té el sr. Hereu en el desastre televisiu valencià?). Quan el Principat gaudisca de la plena independència ha de començar un procés de conscienciació de la nació completa, però si no es fa ja, malament. El “gobierno” ja fa anys que té claríssim quina és la nostra nació, incloent-hi l’Aragó, és clar.
Francament, aquest blog és literalment surrealista. No sbria pas ni què dir-hi.
Senyor Riudoms, em sap greu estar en complet desacord amb vostè. Com a illenc, igual que molta gent de per aquí, ens miram el procés amb expectativa, il·lusió, però també amb certa recança pel fet que aquest procés que descriu l’articulista ha anat, de forma conscient (sigui per pragmatisme, sigui per egoisme), oblidant-se de nosaltres. És clar que tenim un territori marcat durament per una majoria absoluta del PP, aquesta és la llosa que ens ha tocat. Li assegur que som molts els que no podem més d’aquesta involució que ens ofega a tots. Però a aquest procés pragmàtic i tàctic (que, miri i tot, puc entendre que fa més viable el procés) no li costava tant fer referència a un procés major, de més envergadura, i molts ens hi hauríem sentit identificats. Està clar que no es tracta de demanar que el procés no s’hauria d’haver posat en marxa sense esperar una unitat de tots els territoris, sabent com està el pati per aquí. Però entre açò i deixar de parlar de forma taxativa dels Països Catalans em sembla molt fort. Les sinèrgies es construeixen, es van fent. Al Principat la gent no era independentista, i s’hi ha fet: s’ha treballat (des de l’independentisme i des de l’unionisme). És que no s’haurà de treballar per la construcció nacional? Esper que aquest procés de consciència nacional no s’aturi amb la independència i es continuïn construint ponts, aquells que la inefable constitució espanyola nega.
Joan Carles, entenc perfectament el vostre sentiment, però aparenta que no teniu en compte una qüestió “tècnica”:
l’independentisme és molt minoritari fora de Catalunya. Si els que han iniciat l’actual procés haguéssin volgut incloure al conjunt dels PPCC hauríen comés uns errors fatals desde el punt de vista democràtic:
-demanar un canvi polític en uns territoris administrativament diferents als propis, per afavorir unes minoríes en contra de la voluntat de la majoria existent en aquells -els vostres- territoris. Això sembla imperialisme, i en tot cas seria un punt feble molt fàcil per als enemics, i mal justificable de cara a la imatge internacional.
-al ampliar el territori del projecte es dilueix la concentració territorial del vot favorable i en la pràctica n’impedeix assolir la majoria en un referèndum.
Nosaltres anem per davant, per obrir camí.
Voler-ho tot pot dur a no tindre absolutament res.
Prou difícil serà, si s’aconsegueix, la independència de Catalunya per pretendre la del conjunt dels Països Catalans.
Això vol dir que s’oblidi a Mallorquins i Valencians? De cap manera. Estan constantment en el pensament de molts, i el seu patiment és el nostre. Però això és com amb les mascaretes dels avions en cas d’emergència. Primer ens hem de posar la nostra abans de col·locar la de la persona que ens acompanya.
Si a Catalunya amb una majoria al Parlament a favor de la indepedència costa tant poder-la acosenguir, imagineu que a més hi afegissim que també la volem per a la resta dels Països Catalans que ni tant sols s’hi han pronunciat electoralment. Ens dirien que fem volar coloms i el procés no tindria cap credibilitat a ulls del món. Des del meu punt de vista, si Catalunya arriba a ser independent, que encara estar per veure, aixó serà l’espurna que encendrà les consciències de la resta dels països germans i potser ja tot serà més fàcil per a ells i des de Catalunya tindran, segur, el nostre suport.
No entenc l’últim paràgraf, donat el context que sembla plantejar l’article, però més enllà d’això, estic en desacord amb que els “catalunyesos” ens hem oblidat dels Països Catalans. Els que els tenen presents els seguiran tenint presents, i treballant per asolir la llibertat de tota la nació, i els que no, s’ho miraran amb certa distància, potser… El que està clar és que a una Catalunya independent difícilment es pugui amagar que hi han uns quants milions de catalans més (que se’n senten) fora de les seves fronteres, com no s’ha pogut amagar a una Catalunya espanyola, i la solidaritat envers ells probablement s’accentui, i més amb els temps que venen. Plantejar un altra cosa em sembla més aviat esotèric, i sobretot, ofensiu vers els centenars de milers de “catalunyesos” que sempre han tingut al cap tota la nació, i que han sigut els que per una altra banda més han lluitat per fer Catalunya independent.
Sense negar que el tema plantejat és motiu digne de preocupació, puc afirmar que també a la Catalunya catalúnyica hi ha qui se’n preocupa. Ara bé, no em sembla gaire oportú fer passar bou per bèstia grossa. No és culpa de ningú que el procés no estigui igual de madurat als diferents països dels Països Catalans i, sense cap mena de dubte, on més els fa patir aquesta situació és on tenen més dificultats per avançar-lo, sumits en una societat i uns lideratges totalment adversos, però que la gent segueix votant de forma majoritària.
La pregunta clau és si és millor estratègia esperar que tothom estigui ben madur i es pugui emprendre una lluita a tots els nivells i contra tots els adversaris alhora (diferents comunitats autònomes, diferents estats, diferents sensibilitats nacionals…) o començar pel que és més possibilista i esperar que actuï a manera de falca per facilitar la feina i l’accés de tots els altres. No sóc tan il·lús de pensar o voler dir que aquí, al Principat, tothom ho tingui clar, i l’acusació que molts procuren escombrar cap a casa i deixar la resta a l’estacada per més punyent que sigui té molt de raonable i raonada.
Però, pel que a mi fa, ho compararia molt amb la situació paral·lela del federalisme que ara sembla que sigui la clau de volta de tot plegat quan només és una excusa oportunista d’adquirir protagonisme polític com sigui. Jo no estic en contra del federalisme, però no admetré mai que es plantegi com a alternativa per negar la independència. Simplement ho considero una qüestió d’ordre temporal: primer la independència, després podrem valorar amb plena llibertat si ens convé o no federar-nos, i amb qui, i amb quan i amb quina receptivitat. Vull dir, amb això, que la qüestió dels Països Catalans l’analitzo també des d’aquest punt de vista: si ara és possible que una part dels mateixos assoleixi la independència (contra un únic contrincant i no contra tots alhora) –i posaria molt en dubte que sigui tan fàcil aquesta possibilitat ateses les estranyes maniobres que puc descobrir cada dia– no veig que s’hagi d’aturar perquè en aquesta fase no inclou d’una manera prou clara la totalitat dels Països Catalans. És que incloent-los sí que es fa clara i assolible la independència global? Comencem per on ara sembla que es pot obrir la llauna. Segur que això facilitarà molt als altres seguir el mateix camí, o un camí semblant si els sembla que el mateix no els agrada. Com a mínim, si s’assoleix la independència del Principat (on molts creuen que ara hi ha la massa crítica suficient), hi haurà una referència clara que també els altres Països Catalans la poden assolir i se’n poden sentir molt estimulats. I més encara si compten amb la seguretat que rebran tot l’ajut que sigui possible des d’un estat que ja tindrà veu pròpia.
Però que quedi molt clar que també comparteixo el temor que, després de l’esforç, l’èxit o les dificultats imprevistes refredin encara més el projecte comú. Hi hem de lluitar des d'”aquí” però també s’hi ha de lluitar des d'”allà”. I no em sembla que l’actitud de crítica agra sigui, en aquest moment, el millor camí.
Pels companys valencians de les Illes, no els deixarem sols, malgrat que la repressió del nacionalisme espanyol, encara serà més ferotge. Països Catalans, la nació sencera confederada.
Aleix, preferiria que no ens tractessis amb aquest tó de menyspreu implícit en el mot “catalunyistes”. Cal mirar les coses com són, sense excés d’emotivitat; els de “les 4 províncies espanyoles” estimem els Països catalans però avui és impossible bastir junts un projecte polític i guanyar-lo democràticament. I no per falta de voluntat nostra, sinó per la vostra situació.
Hem de seguir autonomistes per sempre? No ens ha perjudicat ja prou -a tots!- aquesta situació?
Al Principat ara tenim una unió i organització suficient per fer un pas endavant, no l’hem de desaprofitar.
I per damunt de tot, volem enviar un missatge positiu als germans dels PPCC: la indepèndencia de Catalunya pot ser l’últim gran intent de consolidar el futur de la nostra cultura comuna. És trist veure com l’espanyolisme ha conquerit terreny en tots els territoris, i ara només Catalunya té força per enfrontar-s’hi, una força no sobrada, i més necessitada de recolzament que de pals a les rodes.
Per acabar, no comparteixo el teu concepte de nació, el meu no sap de fronteres; salvar un nucli nacional és garantir l’existència de la nació i oferir un model i guia per als altres territoris.
Amb els braços sempre oberts us demanem una actitut positiva: no tan criticar als veïns i més mirar-se i dissenyar un camí de recuperació.
Una abraçada
Hola.
Jo sóc Valencià i estic totalment d’acord amb Joan Carles. No vull pensar què ens passarà quan Catalunya s’independitze. Pot ser que en tornaran a prohibir la llegua o jo que sé. M’ha donat la sensació que el projecte no ha esta massa inclusiu. Però bé me n’alegre per ells. Supose que serem estrangers a casa nostra (cosa que he sentit moltes voltes) i que finalment els països catalans seran senzillament, Catalunya.
Ens acollirà la mare pàtria?
Una oportunitat única, i se’ns demana que hi renunciem !!!
Per a esperar que els valencians ho tinguin clar ?
Quan ho tinguin clar ja vindran.
Allò que ara és possible és la independència del Principat. En aquest moment seria suïcida intentar estendre el procés al país sencer (que us asseguro que molts, des del Principat, tenim ben present des de sempre). Si el Principat aconsegueix ser un estat on prevalgui la democràcia, és probable que s’hi emmiralli molta gent dels altres territoris i això faci augmentar-hi la base conscienciada. També augmentarà, certament, en veure que amb més capacitat econòmica, el Principat podrà tirar endavant projectes socials que les condicions econòmiques sota Espanya no permeten. De fet, és probable que la independència d’una de les parts comporti un major espoli a la resta de la colònia, cosa lamentable però que pot multiplicar-hi les veus per la independència. Des del Principat ens ho mirarem i ajudarem en el que puguem (davant del món, allò en què més podrem ajudar serà en la qüestió de la llengua). Un cop cadascun dels territoris decideixi independitzar-se (des del Principat ja haurem establert jurisprudència), sempre es podrà construir una confederació del país sencer.
Benvolgut Aleix,
una Catalunya independent estarà molt enfeinada a tirar endavant, tindrà molts fronts de batalla a defensar, no serà fàcil ni un camí de roses.
Aquesta no serà la prova més dura que ha passat la nació catalana, almenys en aquesta aventura hi ha motivació perquè l’hem triada nosaltres.
Tots aquests segles passats de repressió de la nostra cultura i d’espoli de la nostra economia no han esborrat la nostra memòria ni la nostra consciència de ser un poble sense estat, ni les ànsies d’autogovernar-nos i de decidir el nostre propi destí.
¿Què li fa pensar que amb la independència ens oblidarem i deixarem de donar suport als catalans allà a on es trobin?
Una Catalunya independent i forta serà un pol emissor i receptor de cultura catalana, la darrera garantia de la seva pervivència.
Però aquest espai pan-catalanista no pot tenir la forma d’un imperi, ni tampoc la d’un internacionalisme activista barat, sinó que, preferentment, ha de ser una influència seductora capaç de mantenir viu l’interès de Valencians, Balears, etc. en seguir formant part activa d’aquest espai.
La independència de Catalunya no és pas un “adéu”, sinó un “a reveure, en millors circumstàncies”.
Com que la nació catalana és una nació de burgesos comercials, i aquests des del segle XV han fet un colp d’estat i han agafat el poder des de llavors a Catalunya, València i Mallorques, tota l’estratègia es basa en una competitivitat de caràcter comercial i res de política… amb aquesta estratègia comercial la nació catalana està condemnada a la submissió i a la divisió, i a la fàcil conquesta per altres nacions polítiques.
“Cada terra fa sa guerra”, això és així des de temps immemorial. I resulta que Catalunya, València/País Valencià i Mallorca/Illes Balears han sigut “terra” des de fa ni més ni menys que quasi 800 anys. Una cosa és potenciar els nostres lligams històrics i culturals i una altra tractar de fer estratègies conjuntes que no duen enlloc perquè mai no hem sigut un conjunt. Som tres “terres” diferenciades amb molt en comú, però no uns “Països Catalans” units de manera inextricable. Així han actuat els catalans sempre i així hauríem d’actuar els valencians per a poder reeixir en les nostres aspiracions valencianistes…