Màrius Torres

Ben poc puc dir de Màrius Torres, més enllà de descobertes puntuals, sensacions personals i casualitats de la vida. Però és cert que Màrius Torres va ser, en un moment molt concret, un poeta que em semblà interessant però que sempre se m’escapà de les mans. Pot ser per la premura de la seva marxa vital, pot ser per la joventut de la seva obra… En qualsevol cas, és cert que Màrius Torres ha format part sempre del referent nominal, suportat en poesia molt precisa, del corpus poètic que m’ha servit de base per entrar mínimament en aquest món a casa nostra.
Primer va ser “Cançó a Mahalta”, de la mà de Lluís Llach, en un dels discos que més intensament he viscut del cantautor empordanès. Una peça que sempre m’ha colpit molt endins i que em va fer acostar Torres i Salvat Papasseit, fruit d’un foscor lluminosa, intensa.
Després va ser la sensació, recollida en retallons amb el temps, que Màrius Torres era un nom important d’una part sempre dura, sempre aspra, sempre inconeguda, d’aquest país que a Ponent tan poc mira i escolta.
Puig d’Olena, al Vallès, tan a prop del meu Sant Feliu de Codines de la infància, que vaig descobrir com a recer sensitiu en el dolor dels poetes, i de la família, amb la tuberculosi. Una referència que agermana Màrius Torres, Rosselló-Pòrcel, Salvat Papasseit…
Amb els anys, el Mas Blanc, esdevingué lloc d’interès personal en conèixer, com a alumnes, a mestres vitals que hi residien, especialment el Ramon Medrano. Màrius Torres parafrasejava el pas del temps.
I finalment, els poemes republicans dits per l’amic Biel Majoral, amb un retorn a Màrius Torres, enorgullint la Lleida antifeixista en el poema “La ciutat llunyana”.
100 anys per a tan curta vida, i tanta paraula posada en lloc precís, ens fan sentir els seus mots pas a pas, com un batec suau.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.