Gàlim

– Vols una cervesa?

Quan vaig arribar a sa casa ja m’esperava a la porta. I encara com, perquè sé cert que me n’hauria passat de llarg. Hi havia aplegat seguint les indicacions del navegador del cotxe, però com que durant el trajecte havíem tingut una discrepància en un encreuament (i la maquineta tenia raó, tot s’ha de dir) s’havia tufat i potser per això no em va avisar que ja érem al final de la ruta.

– Sí, això de la cervesa trobe que és una bona idea.

Al carrer feia una basca de mil dimonis, però dins de la casa l’ambient –de temperatura i familiar– era envejable.

– Quant de temps fa que ens vam veure, allà a Vernet?

La memòria és com un catxirulo, volàtil, i després d’algunes deduccions i aproximacions al món dels calendaris, i amb l’ajuda de la tecnologia, vam acordar que d’ací a quatre dies (o quatre mesos) farà tres anys.

Molt de temps, però és que no li puc retraure que no vinga ell a visitar-me, que no el deixen. No és que no el deixen visitar-me, dic que no el deixen vindre. Coses de la democràcia espanyola.

Després vam xarrar d’açò i d’allò, de bars, d’algun llibre, de com de bé es troben en aquell poble del Rosselló. Quatre esguits de política, però sobretot de coses humanes, de la vida. Crec que deu estar fart que li demanen per les aventures i desventures dels primers moments de l’exili.

Vam passar la vesprada. No m’hi vaig voler quedar a sopar, ja no m’agrada conduir de nit, sobretot per carreteres desconegudes.
Allà em vaig deixar aquella família. Em vaig alegrar de fer-los la visita, més o menys pensada de fa alguns mesos. Tornaré, però preferiria (per ells) que no calguera.

Hui, a la ràdio, han parlat de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre la llei d’amnistia. Ell ja em va dir que encara que fóra favorable, com és el cas, no es refia de l’altre tribunal, el Superior, que sempre juga en la lliga de la Sagrada Unidad de España com a fonament legal.