Telefonar a mà.
Segons com ho mires, no fa tant de temps que es telefonava ‘a mà’, a través d’aquelles centraletes en què senyoretes amables et posaven en contacte amb persones que vivien uns quants carrers més enllà del teu.
Senyoretes amables o aquella dona que tenia accés a tots els xafardejos que circulaven pel cable telefònic. Tampoc no s’ha d’exagerar la quantitat de coses a escoltar, ja que tampoc no hi havia massa telèfons. Una part bona d’aquella ‘senyora’ era que se sabia els telèfons de mig poble (o de tot), i només dient-li amb qui volies parlar ja t’hi posava. Veges ara, amb tant de mòbil i tant de número, com ens hem d’aclarir.
Hem corregut molt. Massa no, perquè la tecnologia ens ajuda, però sí que hem anat molt de pressa. Recordeu que abans els telèfons tenien unes rodes per marcar? Ara ja duen agenda, jocs, càmares de vídeo, despertador, bluetooth… fins i tot serveixen per telefonar!!
A mi en el que més em fa pensar és en com les nostres generacions més majors han assimilat l’evolució vertiginosa de la tecnologia. Mon pare, ara com ara, amb 78 anys, ha passat de viure la joventut com en el segle XIX a viure en el segle XXI. De no tindre llum ni aigua a casa, a refredar-se amb l’aire condicionat i estar pendent d’un aparell que sempre et té localitzat i que ja no es diu telèfon, sinó mòbil.