Sopars de risc.
En principi, sopar no es considera un esport d’aventura, ni una activitat de risc. En principi només, perquè hi ha casos realment esborronadors. I no m’estic referint a aquells sopars en locals on t’espigolen les butxaques o en els que ‘sopar’ és un eufemisme per la gana que passes.
No. M’estic referint a aquelles nits en què t’asseus a taula, algú ha posat en marxa la tele i en té el comandament a distància, amb uns criteris de teleespectador no massa similars als d’un servidor. Pot passar, i si el canal triat és Canal 9 és segur, que engolir-se el mos de meló d’Alger siga perillós per a la salut física. La salut mental és més que segur que no quedarà il·lesa.
Vore Canal 9, com a exercici masoquista, deu ser una experiència insuperable. Vore’l amb intenció analítica, mereixeria una compensació econòmica per la perillositat intel·lectual. Vore’l sense tenir escapatòria ajuda a entendre els patiments de les víctimes de la inquisició.
Saber que està a punt de començar un programa, del que només esperes que siga roïn i no siga patètic, t’omple d’ansietat. O intentar no mirar ni escoltar l’anunci de la propera emissió de Tòmbola, que dóna pas a un programa fet només per publicitar negocis dels amics de l’exmolthonorable (que ho era per imperatiu legal), amb uns presentadors que s’encaboten a destrossar el guió, que d’altra banda no es mereix una altra cosa… Tot això, si has aconseguit que el menjar et faça profit mentre l’informatiu et recorda que som capdavanters en tot.
I el pitjor és sentir que a cada moment, en cada cosa que fan, el menyspreu i la falta de respecte són continus.
Depén de dies, però sempre hi ha un moment en què la cosa es fa inaguantable i això ja no es pot suportar. I el del comandament acaba buscant una altra cosa que siga, com a mínim, respectuosa amb els que ho paguem.