Sinceritat idiomàtica
La sinceritat és d’agrair. L’altre dia vaig enviar una queixa a la Conselleria d’Hisenda de la Generalitat Valenciana pel seu monolingüisme castellà a la xarxa X. La resposta és, directament, el reconeixement que no escriuen en valencià perquè no els dóna el gust i la gana, i que ho fan arrapats a una legalitat que ja fa prou si despenalitza l’ús del valencià.
En la imatge veureu com vénen a dir que, com que poden triar entre les dues llengües, trien el castellà. Sempre. I com que la llei els ho permet (segur?), mut. És allò del bilingüismo bien entendido.
L’actitud, la tria idiomàtica, no és cap sorpresa. La novetat (per a mi, si més no) és la sinceritat pública amb què admeten que el castellà és el seu idioma, que l’altre és subaltern i prescindible, i això és una cosa que, segons com, jo mateix reclamava: que deixaren d’esquinçar-se vestits de valenciania i posaren blanc sobre negre que els molestem.
Vist això –no calia per a adonar-se’n, però t’ho posen claret–, el pleit que preparen que si “València” o “Valéncia” és evidentment només una manera d’acabar gastant sempre “Valencia”. Perquè si poden triar –els deixem triar–, ja sabem quin accent prefereixen: el de Castella. I no serà que no ens han avisat.
