Gàlim

Aproximadament, el bloc de Pep Albinyana

Que feliç era mare…

Diu el president Camps que ell parla el valencià “com s’ha parlat sempre a ma casa i a la casa dels valencians, amb pau i tranqui·litat”. I afig que “quan parle del valencià parle feliç, traslladant normalitat”.

Molt bonic. Fins i tot ‘bucolicopastoril’, i de pintura de Sorolla. Però possiblement el senyor Camps no recorda que a les cases dels valencians es parlava un valencià ‘atemorit’ pel castellà de l’escola o dels senyorets. Que a les cases es vivia en valencià sense saber que això que parlàvem era un idioma, i que es podia escriure, i que hi havia poetes, i intel·lectuals, i història… i no ho sabíem perquè algú ho amagava deliberadament. Com fan encara des del seu partit, curiosament. Si vol, ell que continue parlant el valencià de la pau dels cementeris, però a mi no em fa gens d’il·lusió. Jo no vull parlar un idioma de segona divisió, d’anar per casa, subaltern, com sembla que ell l’enyora. Ni vull canviar d’idioma.
També sap, n’estic convençut, que per molta normalitat que vulga traslladar quan parla del valencià, més en traslladaria si el parlara amb normalitat. Però això no ho vorem.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per albinyana | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent