Processons per a descreguts
Fa molt i molt de temps, en una visita a la catedral de Tarragona, em va assaltar la idea que devia ser una bona cosa ser creient. Va ser un instant mínim, com un boriol de temps. Pot ser –sé que irreverentment– fóra efecte de la frescoreta que allà dins reconfortava del sol d’agost que atalbava i ens havia socarrimat a l’exterior.
La bona qüestió és que continue sense fe, i amb poca tirada per les coses de la santa mare església. Això que es diu un descregut. Tot i això, sí que m’agrada veure passar les processons (i encara no tinc clar per quin motiu) i sentir les marxes amb què les bandes de música acompanyen el ritual. Hi ha qui va amb el ciri o carrega el sant, posat de vesta, amb una religiositat difusa.
Com que no puc aportar res a la creació musical en el camp processional, ni en cap altre, posaré esta interpretació en què almenys em vaig enviscar per a fer-la possible.