Gàlim

Rènnas del Castelh és un pintoresc poblet occità que atrau molts visitants. Situat dalt d’un turó, a la vora d’un cingle amb vistes espectaculars, hi destaca la torre Magdala, que juntament amb l’església dedicada a la Magdalena donen peu a la llegenda de la troballa d’un tresor càtar. En el meu primer viatge, prop d’allí, a la plana, vaig trobar Limós, un municipi ja més gran. Amb més habitants que l’Olleria, per exemple, però més escampat perquè no s’hi veuen blocs de pisos, Conegut per les festes de Carnestoltes i un vi escumós (La blanqueta), és una localitat tranquil·la, on pots anar a fer de turista perquè no n’hi ha molts més. A les espatles de l’església de Sant Martí hi ha un pont medieval que travessa el riu Aude. I ja em disculparan la poca traça en la pronúncia dels topònims del Llenguadoc.

Doncs fa un any aproximadament, posa-li tretze mesos com a molt, que instal·lat a tocar de l’aigua d’aquell riu i a l’ombra, com aquell qui diu, del pont medieval, vaig llegir en el llibre que acabava de començar: «A això del migdia, des de l’alt de la Serra Grossa vaig albirar la policromia vegetal sobre la vall blanca. Davant, la barrera muntanyenca del Benicadell la tancava pel sud. Entre els dos contraforts s’escampava un grapat de pobles entre planures i ondulacions.»

Ja poden vostés imaginar que parle del llibre que hui ens ha dut ací, i m’han de creure si els dic que, encara que l’estada occitana va ser curtíssima, quan vaig arribar al poble de novel·la no en quedava gens per llegir.

Abans d’encetar-la, ja sabia que em trobaria un text de sabor valldalbaidí. M’ho havia avançat l’autor. Però no podia fer-me la idea de la profunditat gustativa que em despertaria. A mesura que es despleguen fets i personatges, isetes i sussuïts, l’evocació és contínua. Tenim una història, tenim un argument, tenim de tot. Literatura. Però per a mi, sobretot, hi ha el retrat d’un temps i d’uns espais de la vida rural valldalbaidina que –no podíem saber-ho– s’acabaven a colps de modernitat; s’esllanguien rendint-se a una globalització estúpida que ens ha engolit. Que ens ha uniformitzat amb algun esguit de particularitat, permesa per escassa.

La novel·la són tres (o quatre) viatges del protagonista. El físic o geogràfic: el del desplaçament del lloc de residència fins a la Vall d’Albaida; el personal: que és el retrobament amb la infantesa; i l’identitari: en part la identitat personal i en part –gran part– la identitat col·lectiva a què pertany (havia pertangut?) i que havia quedat colgada sota el tropoll d’obligacions i de moltes excuses. També viatja, visita sovint en la narració, a diversos conflictes de personalitat que una caterva d’especialistes li tracten. Potser, en algun cas, només haver tingut l’oportunitat d’anar al bar del poble ja hauria sigut un tractament preventiu.

Com he dit, l’ambient de l’època (com en un neorealisme italià empeltat a la vall) és el que més em va atrapar. Personatges populars trets de la realitat que circulen com a protagonistes de les escenes. Gambet, fent del nostre tio Figa local. Perol. Llegir el nom d’algú que conec personalment va fer-me plantejar si els altres personatges eren o havien sigut també éssers palpables, com més tard vaig comprovar. Escenes en què aquells personatges populars representen un paper que no és fictici. O no ho és del tot. Escenes que hui, tan moderns i asèptics com ens hem fet, queden desterrades, s’han fet obsoletes, però que vam viure amb naturalitat els qui  convisquérem amb el No-Do en blanc i negre. Els carrers terrers, futbolistes amb ulleres, les haques, la violència escolar (dels mestres i entre els xiquets que l’apreníem), els soterrars sense dones, el practicant que et punxava, la religiositat popular farcida de remeis i creences ancestrals poc ortodoxos… I també les dites; els malnoms graciosos o amb mala fe. Sovint les dues coses. I la grisor perenne sobre el “diario hablado” i el futur.

Hem millorat, diuen. Com tot, és discutible. Allò era el final de les últimes ramalades d’una cultura mediterrània mil·lenària. En queden mostretes, però poc ja. Ho enyorem quan diem que abans es vivia millor, però té una explicació senzilla: si a l’edat que tens li lleves els anys que han passat des d’aquell moment, veuràs que el resultat és joventut. Enyorem la joventut, i la resta són romanços.

Suite Aurora és un títol que juga amb el nom del carrer on viu el protagonista d’infant, i el de la deessa grega i romana. Ell no ho sabia (l’autor vull dir), però també és el nom del carrer on som ara i on es troba l’escola musical. Perquè Suite Aurora és també el nom de la creació musical del protagonista a partir de la qual va relatant les circumstàncies que li n’inspiraren la composició. De fet, la música és un altre aspecte destacadíssim (conductor) de la novel·la, dotada d’una banda sonora que es pot seguir amb els QR que hi trobareu mentre la llegiu.

Es tracta de la tercera i darrera obra d’una trilogia amb Tierra de festivales i Primeros fríos (La primera en valencià, encara que també té versió en castellà) del nostre veí de Bellús Xavi Constant, implantat a la capital de la Plana Baixa, per a qui m’aguarde alguna pregunta.

Divendres, 6 de juny de 2025. Biblioteca de l’Olleria.