Gàlim

Francesc Mompó em va dir: el 23 de maig presente el meu llibre nou i vull que ho faces tu. I açò vaig saber dir.

Després de sentir tantes coses boniques i ben dites, arribem a la segona part de l’acte. Diguem que al segon bateig local de les criatures líriques que algú inscriurà en el registre patrimonial de la cultura olleriana.

Per a començar, jo també em prenc la llibertat de no fer una presentació literària de Francesc Mompó amb un inventari de títols i premis, fàcilment elaborable i consultable per mitjans cibernètics o ací a la biblioteca mateixa. Referiré només, i també és per a guanyar temps, que és autor de llibres de text; de volums de literatura dita juvenil, amb la qual en algun dels títols ha donat vida a certs personatges del nostre patrimoni de personatges fantàstics. Aprofitaré per a recordar-li que ens en deu un, i que si no li fa gràcia que li ho diga s’ho hauria d’haver pensat abans de cabdellar-me per a posar-me a esta banda de la taula.

També ha escrit novel·les. En una, ja saben vostés que els personatges deambulen per l’Olleria; aquella que durant la gestació anomenàvem “L’esparver” i que, després del part, es va batejar –civilment, això sí– amb el nom definitiu de El vol de l’esparver.

I ha escrit poemes. N’ha confegits molts, i n’ha publicat alamon també. I com a resultat d’això hem vingut hui ací a presentar el seu nou llibre que és de poesia; ja saben: la ciència més inexacta que l’ésser humà ha sigut capaç de traure’s de la mànega.

Ollerià del camí de la Rutla, membre de la diàspora d’universitaris fugitius del foc del vidre que han fet vida professional i domiciliària més enllà del port i el Benicadell, se n’ha tornat ara a tocar mare. I he de reconéixer que no sé si este retorn al país del tap i l’harmonia vocàlica alena en l’obra que presentem.

Jo: dos de tr3s és un joc de daus, amb daus ternaris: tu, jo i l’altre. Perquè parla del tres, el que fa tres; a la de tres, o mort o pres, diu la saviesa popular.

Dos i l’Altre: el que fa volantins sobre l’abisme o el que és abisme mateix; un acròbata destrellatat o el fondal darrer que tot ho ha mirat. No sabem si tot ho ha vist. La incògnita inevitable d’una equació desbaratada, o l’avaria original de la matemàtica cel·lular. És això que déiem: la poesia és la ciència més inexacta de totes.

Daus i reixes, pedres i ulls, foc i neu. Al llibre, els cudols alfabètics són processons de formigues que construeixen el text. No m’ho invente. S’apleguen en síl·labes desaparellades per a desburbar rimes i desmorrellar versos estorinyats atibacats de significats insignificants o de rendicions potents. Tot és.

Perquè a l’altra banda de la concordança hi ha la sintaxi tèxtil, la ratlla poètica desconjuntada, el sofre que crema i defensa del lliri bord. O de l’altre lliri. I hi ha la cadena d’aminoàcids essencials destil·lats en un abecedari que va del dos a l’altre. No passa d’ací.

L’Altre, sempre l’altre. Ja ho he dit: és el resultat irrefutable de l’estricta equació ortopèdica repetitiva. Inevitable, irrefutable: però sempre inexacte i inestable. Jo: dos de tr3s, la matemàtica de l’esperit que no cessa, la fórmula irreverent de l’algoritme conscient, la mida volandera d’una vida.

I ara, per l’amor de Déu, que ens l’explique.

(Presentació a la Biblioteca Pública Municipal de l’Olleria. 23 de maig de 2025.