Gàlim

Als afores d’aquell poble hi ha una benzinera. Me’n recordava perfectament perquè em serveix de punt de referència per a trencar a la dreta i buscar el camí costerut a la caseta enlairada que té compte del mar.

És d’aquelles menudes i ateses humanament. Vull dir que no és de les que has de fer tu tota la faena i pagar-li a una persona amb cara (comprensiblement) de necessitar pegar a fugir.

Cansat dels quilòmetres vaig baixar del cotxe i vaig entrar a la construcció. Mentre una xicona abocava amb la mànega el carburant, dins em va dir bon dia un home darrere del calaix.

-Què li ha passat?

Hi ha moltes voltes que no, però en eixa ocasió el cervell es va activar de braç i, en qüestió d’un segon no arriba, va descartar la possibilitat que es referira a alguna incidència de trànsit i va encertar per on anava la pregunta.

-Pòlio. Seqüeles de la pòlio. Aquella desastrosa passa…
-Fa molt, que està així?
-Tota la vida.

No vaig explicar-li que el drama aquell va ser els anys 50 i 60, i em vaig fer el valent quan digué que, amb tot, em veia desimbolt i decidit, i… Veges, què havia de dir l’home?

D’això fa pràcticament un mes. I ni me’n recordava. Anit em va vindre a la memòria no sé a quin sant –si és que hi ha d’haver un perquè. I amb la historieta m’ha vingut al cap el conseller de Cultura, un rebot que podríem considerar rebuscat, però que en realitat és simple. I trist.

L’home no ha amagat la seua adhesió al franquisme, el règim tètric que no va voler reaccionar davant l’onada de contagis de la pòlio i va consentir-ne durant anys la terrible expansió dolorosa. És moda la bandereta, la nostàlgia de la grisor, el Viva España legionari… No cal parlar d’ideologia per a cagar-los la cara: parlem de vida, i vergonya els hauria de fer. Però ja se sap que la ignorància fa fanàtics. Els vaccins contra la pòlio els van dur tard: els que combaten la ignorància els estan destruint.

És més que probable que no fóra el primer ascensor que veia amb aquest tret de personalitat, però sí que va ser la primera volta que m’adonava que el que em portava amunt i avall aquell dia era molt optimista. L’edifici només tenia quatre plantes: tot i això, la pantalleta mostrava orgullosa dos dígits, com si en poguera recórrer prou més -amunt o avall.

Com que havia arribat a l’hora de dinar, el bar d’enfront ja em feia el paper. No calia ni passar el carrer. La porta de l’hotel i la del bar enfrontaven, i amb quatre passos entraves en un local ampli, amb una decoració caducada i menú per a treballadors de la indústria local.

Darrere de la barra, amb una espenta a males penes perceptible, l’home atenia les poques comandes d’aquell moment; i entre les taules un cambrer distribuïa els plats amb gest displicent i cara de desgana vital. El menjar tenia bon engolir: llàstima d’aspror dels cambrers.

Com que l’oratge era agradable al carrer, vaig triar una de les taules de fora de l’establiment per a pegar un mosset a l’hora d’esmorzar. De la mar pròxima pujava un ventet que esmorteïa uns rajos de sol tímids, esmunyits com sense ganes d’uns núvols escassos però útils per a impedir la solana.

El local el vaig triar seguint les poques opcions que dóna el caos urbanístic imposat per una riera més o menys domesticada però completament ineludible. Vull dir que la sorpresa va ser completa quan, ja assegut, vaig mirar el conjunt de l’entrada a la cafeteria i en vaig llegir el nom. “Sóc a casa!”, d’alguna manera. Si aneu a Arenys de Mar i sou de l’Olleria, podeu passar per allà a fer-vos una foto. Gastronòmicament, podeu passar de llarg.

La foto de grup l’havia d’incloure. No podíem deixar-lo fora encara que, materialment, no haguera vingut. No poguera vindre. Per això ens hem posat davant del quadre des d’on Pinet mira com si fera temps que ens esperara. Potser, en el seu món d’ara, ho fa d’alguna manera.

La visita a Casa Pinet, efectivament massa temps pendent, tenia com a objectiu aportar un present a la casa i a la família. Una fotografia de fa 30 anys del dia que Pinet va aparéixer per l’Olleria, sense avisar, al darrer dels actes de l’homenatge a Joan Fuster. L’altre dia la vaig retrobar, i vaig pensar que els podria fer goig la imatge en què saluda Llach mentre Paco Muñoz els presenta (o els diu algun desficaci).

Hem fet una expedició per a dur el present, que ja forma part de la decoració del nou santuari, acompanyats per Paco Muñoz, qui ha lliurat a Noni la foto i qui, sorprés, n’ha rebuda una d’igual de mans del fill de Pinet.

Moisés va separar les aigües del Nil. Això s’hauria de veure. Jo sé que vaig veure com s’obria la garbera de gent que a la porta del recinte del concert feia cua per a deixar-nos pas, com si fóra el vehicle de la vedet. Després encara ens van obrir les portes i ens van acompanyar als seients on gaudir de l’espectacle.

Aquella nit a Llíria -única, com en diu Vicent Galduf- érem uns convidats especials, i aquesta és l’hora que encara no sé per què.

Si era en ple agost, dir que feia molta calor pot sobrar. Però és que en feia alamon. La pensió tirava a lúgubre, i no podem dir que el nom enganyava. “La Pilarica” diu la foto que es deia: no me’n recordava.

L’escala era mal de pujar, però diuen que càrrega a gust no pesa; a més, eren pocs els anys que arrossegàvem. El balconet escàs, i alguna paret fictícia. Devia ser barata. Teníem la sang a l’ull, què més vols?

Ja vaig advertir que la quarta noteta numerada de la série -a banda dels incisos- podia ser o no l’última dedicada a l’homenatge a Joan Fuster del 1993. I com podeu comprovar, si l’ociositat vos ha dut a llegir açò, vaig fer bé perquè encara tinc per ací una altra cosa.

És el fullet que vam fer amb la programació de tot l’embolic i que encara no havia publicat sencer fins ara. Només la portada havia aparegut en alguna ocasió. Ací, ara, podem veure alguns detalls importants més, com els col·laboradors que tant ens van ajudar, els horaris, la tradició -mantinguda- dels sopars… i la tradició de cometre errors en els papers: el moderador del debat era Francesc Mompó i Valls, no Francesc Mompó. També hi ha alguna incorrecció ortogràfica: jo en sóc el responsable, coses de la lentitud en l’autodidactisme.

Les diferències entre la programació i la realitat en algun detall dels actes ja van ser cosa de complicacions insalvables.

Estic per dir que, de mar, només en vam compartir molt pocs dies, i a una distància discreta però suficient. No és que en fugírem, però no recorde cap atracció especial. Potser, molt probablement, tampoc no hi va haver temps per a sentir-ne.

Amb tot i això, refermats en una barana amb cara de forasters que fan de turista, la fotografia extraviada és plena d’un blau del mar d’aquells dies, el mar d’una platja domesticada que enfronta la que corria na Ruixa quan cercava com un aucell fugitiu l’amor ofegat.

Ganga Nghé és la tia de Iogurtu Nghé, protagonista d’una hilarant peça dels inigualables Les Luthiers. En un intercanvi de correspondència, un altre familiar de Iogurtu, el seu oncle Oblongo, li explica que a la “pícara tia Ganga” la respectava tot lo món, i que això la va fer anar-se’n a un altre poblat a veure si no la “respectaven” tant.

El personatge i el joc de significats sobre el respecte amb què, en aquesta història còmicomusical, ens fa riure i pensar el grup argentí me’ls ha rescatats de la memòria la intervenció de M. José Catalá en el míting del PP de l’altre dia a València. Subratlle: la relació que no he pogut evitar de fer entre el joc de paraules i l’asseveració de la candidata ve pel sentit que se li done al concepte de respecte. No fotem ara que si compare l’alcaldable amb la tia del pobre Iogurtu.

La qüestió és que Catalá, en una enumeració declamada amb energia d’alguns dels punts vedet del programa electoral del PP, va afirmar allò de el valenciano se respeta, i automàticament el cabet se me’n va anar al poblat de la família Nghé. Coses que passen. Perquè amb això de el valenciano se respeta em vénen imatges de vitrines on guardar el valenciano com una cosa curiosa o exòtica per a mostrar a les visites, o de lleixes de museu on s’exhibeixen restes d’un passat del qual dir-te orgullós, però que ja t’està bé així com a despulles d’una cultura que et destorbava.

El valenciano se respeta, però no se habla li va faltar dir. Per això, com la tia Ganga, sabem que el respecte no és el rebuig i el bandejament, sinó la normalitat i la dignitat.

Ho vaig veure ahir ja tard, i hui no m’hi havia pogut posar. O potser hauria de dir despús-ahir i ahir, segons com tinguem en compte això de les 12 de la nit, o si no canviem de dia fins que no anem a jaure…

Té ben igual això. El que importa és que la notícia que em donaven era una d’eixes alegries que duren una vida. De fet, era com la confirmació d’una vida restaurada; el final d’un viatge, com bé apuntava ella: i costera amunt que era, pensava jo.

Ballem?, li diria. I potser li ho dic: massa que ens entenem sense haver de dur el mateix ritme.

Ja ho havia dit. Sé que fa malíccia sentir-ho, fa malíccia que et recorden que t’havien advertit, però és que és ja ho vaig dir fa temps. I ha passat. Vaig avisar que tindríem un disgust, i per desgràcia no em vaig equivocar.

En dues ocasions va faltar l’aire perquè una confusió antroponímica em duguera a suplantar involuntàriament el president Albinyana. Per sort em vaig adonar a temps dels errors i vaig avisar els interessats que no era jo a qui buscaven homenatjar. Va faltar no res perquè es produïra el desastre, però ho vam salvar a temps.

Però ara la col·lisió s’ha produït. No ho vaig saber fins que ja era tard encara que, per sort, em sembla que poca gent es va assabentar de l’error. Segons el Levante-EMV, el parlament de l’Aplec de la Pedra de Basset diumenge passat a Otos anava a càrrec de Josep Lluís Albinyana, president del consell pre-autonòmic del País Valencià, tot i que el nom que figurava en la convocatòria era el meu. No sé si algú es va quedar despagat quan em va veure a mi, ni sé si ara em confondrà encara més gent amb ell.

Fins i tot en el titular de la noticieta diu Josep Albinyana, no Josep Lluís Albinyana; però en fi, entenc que qui féu la redacció degué pensar que un Albinyana amb prou mèrits per a l’acte havia de ser l’ex-president i no un servidor.

Per la meua part estic tranquil, perquè ell i jo ja havíem parlat que, si es tornava a presentar un cas d’estos, tenia permís per a fer el paper. Això sí, m’hauria agradat que l’hagueren comboiat per a tindre una bona excusa per a tornar-nos a ajuntar.

Parlament en l’Aplec de la Pedra de Basset, 23 d’abril de 2023.

He cercat informació per a confirmar la data de l’Aplec del 25 d’Abril d’Alacant, allà pel 1980. Ho he fet amb l’esperança que haguera estat també un 23 d’abril. Això m’hauria permés de dir ara que tal dia com hui, segurament a estes hores, però fa quaranta-tres anys, em trobava a la plaça de bous d’Alacant, submergit en una marea que va ser la meua primera immersió en una mobilització política, a la qual havia acudit, tot s’ha de dir, amb una ignorància i un candor que allà es van fer a banderes.

L’aplec d’Alacant no va ser el 23, sinó el 27, però una diferència de quatre dies quan parlem de quatre dècades no és res. O no prou per a haver d’inventar-me una altra manera de començar, sobretot quan no fa encara ni deu dies que vam recuperar un document cinematogràfic particular d’aquella diada que tant em va influir.

Per motius que no vénen al cas tinc completament prohibit de creure en casualitats, de manera que ara tot és pegar-li voltes al nano a veure quin pot ser el fil del destí que va fer que els cabets organitzadors d’açò de hui s’encallaren amb el meu nom, de manera poc sensata, mentre se m’acostava el moment insospitat de reviure visualment aquella jornada iniciàtica.

El cas és que hem arribat ací i a ara, quan se suposa que em toca parlar d’una terra i d’un país que els ací congregats estimem; quan un guió no escrit recomana d’exalçar-ne les glòries i de doldre’s dels tristos fracassos que ens compungeixen. Però això ja ho tenim massa vist i viscut. La desfeta d’Almansa és un passat que ens acaça contínuament, un passat sense fi que es renova cada dia i que portem al be com una càrrega que ens volen perenne, una mena de pecat original modern que a Castella assignaren als habitants de tot el país que diu “bon dia”. Només la llesqueta septentrional se’n salva, però ja té el seu propi castic francés, més il·lustrat, elaborat i reeixit. Més republicà també. Perquè alerta: una república fa goig, però si no és la nostra seguirem sense traure la cua del forat.

Si el passat contínuament renovat es fa tothora present, ens enforfogueix en el present, és sempre en present i sense pausa que hem d’actuar perquè el futur deixe d’arrossegar la càrrega injusta, empobridora i pertorbadora parida un 25 d’abril. Ho hem de fer –com fem hui– cadascú des de la seua mesura, conscients que el futur és ja d’ací a un segon, i que “ells” juguen amb rellotges i calendaris trucats.

Però la Pedra de Basset és un calendari maulet, i amb la memòria literària de l’esparver Silvestre Mompó ens evoca el camí de la resistència contrastada i ens crida a la renaixença necessàriament desacomplexada: sense vergonya i sense rebaixar horitzons. No abaratim perspectives. No assumim dependències infligides. No abdiquem el país.

El pessimisme és un virus inoculat per la baixa autoestima, per la desvertebració premeditada, pels mapes físics i mentals secularment i expressament descentrats amb tota la mala idea. L’antídot? Retrobar-nos en la unitat i desllapissar-nos de la mentalitat d’indígena. Contra el pintoresquisme hi ha la dignitat. Contra la terreta subalterna hi ha la terra, la nació.

L’any 1980, el 25 d’Abril d’Alacant vull dir, pancartes i crits em van desembeltir un país que devia intuir sense saber-lo. Hui amb vosaltres, incapaços com Espriu de desesperar del vell vençut, de la Vall d’Albaida estant l’afirmem i compartim i solidifiquem per a fer de la derrota una paraula absurda.

Presentació a l’Olleria del CD A dos de Val (fotografia: Enric Marco)

Com vaig dir en la primera anotació sobre l’aniversari de l’homenatge a Joan Fuster, alguns dels actes d’aquella mampresa van tindre rebrots o rèpliques anys més tard. Ja vaig parlar de la segona edició del debat del 1993, que amb l’excusa dels 25 anys va reunir els mateixos protagonistes amb l’excepció de l’Enric Tàrrega, absent lamentablement el 2018 per motius de salut.

Sis anys abans, el setembre de 2012, el cinema Goya es va omplir d’un públic que assistia a la presentació (i més detalls ací) del CD A dos de Val, una producció que Paco Muñoz –i si exagere és ben poc– duia al cap pràcticament des de l’endemà del recital de l’Ovidi Montllor. El disc recull aquella lectura, musicada expressament per Albert Ortega ‘Bertomeu’ a partir de cada poema i amb acompanyaments afegits d’Hugo Mas, Lluís Miquel, Carles Llinares (Batà), Pau Alabajos, Vicent Torrent, Rafa Xambó, Eva Dénia, Ovidi Twins, Carraixet i el mateix Paco Muñoz.

A l’escenari, van pujar Pau Alabajos, Batà, Salvador Bolufer, Dani Miquel, El Diluvi, Rafael Estrada, Aitana Ferrer, Carme Juan, Enric Murillo, Hugo Mas, Juli Mira, Paco Muñoz, Albert Ortega, Andreu Valor i Rafa Xambó, presentats i conduïts per Amàlia Garrigós i Francesc Mompó.

Després, arribem al 2022. Diuen que és l’Any Joan Fuster, i això no podia passar de llarg. La banda de música, la Societat Escola Musical Santa Cecília, no se’n puja al carro, sinó que l’estira i diu que la idea de reprendre aquell concert podria prendre més cos. Naix Fuster en Solfa, i allà tornem a sentir les notes de “Verges 50” i “Campanades a Morts”, ara amb la veu d’Hugo Mas. I crec que ja ho hem estirat prou…

La noteta anterior de la série dedicada als trenta anys de l’homenatge a Joan Fuster (la tercera numerada, i la quarta si comptem l’extra) ha tingut un efecte inesperat amb l’aparició d’una persona que, al cap de tant de temps (més dels trenta anys del sarau), m’ha reconegut per la foto que encapçala l’escrit de l’altre dia.

M’ha explicat que m’ha identificat de seguida, que em recordava perfectament de l’institut: tot i que venia algun curs més arrere i han passat dècades, les crosses delaten. Més encara, ha afegit alguns detalls una miqueta posteriors sobre relacions personals de què va arribar a ser testimoni. M’he quedat amb la boca oberta. Sorprés. Diria que gratament, encara que no sé ben bé per què.

Tal com ho explica, no sé ni si vam arribar a intercanviar alguna salutació en algun moment a l’institut; possiblement alguna frase o mitja conversa al pis on devíem coincidir en alguna ocasió més tard. Sincerament, i li ho he dit, sóc incapaç de recordar-la. Però ja dic que m’ha alegrat la sorpresa. Ara no sé si és una sensació mútua.

El telèfon va sonar. Va preguntar per mi i va dir que era Lluís, que per fi em trobava –després d’haver tocat a la mitat d’albinyanes del poble de la guia telefònica– i que com quedàvem. Ja ens havíem posat en marxa; al cine estaven preparant l’escenari i altres detalls per al darrer acte de l’homenatge a Joan Fuster, però la conversa ho va accelerar tot.

Com que en la cita de la vespra vam fer pala, no teníem gens clar que vinguera, i Paco Muñoz (protagonista indispensable de tot plegat) patia, tant per si venia com per si no. Al remat va ser que sí; a mitjan matí ja el teníem per ací amb un cert posat d’incredulitat. Vam dinar cassola, però tinc quimera que Llach no. Crec que la va tastar, però volia alguna cosa lleugera, i l’arròs al forn aquell no n’era gens, de lleuger.

De vesprada va arribar Paco Muñoz. I l’Ovidi Montllor, que venia directament des de Barcelona i va pegar un mosset al Bar Xurro, al cantó redó. Ben animós i amb els versos que havia triat ben preparats per al recital. Amb ell i amb Paco vam allargar (vam fer) la festa en el sopar, amb un mà a mà d’acudits i anècdotes davant d’un públic que anava (admiradament) a bacs. Hui fa trenta anys d’allò, i encara recordem vivament aquella competició d’astres.

Rosa Serrano i Toni Mollà van aplegar també per a anar completant l’equip de figures de la vesprada-nit. I els músics de la banda de la Societat Escola Musical Santa Cecília de l’Olleria, dirigida per Marcos Mompó, qui mirava de tranquil·litzar Paco Muñoz abans del concert. I els dolçainers de la Xafigà, una miqueta desconcertats de com havia crescut tot allò.

Moltes cosetes més hi va haver. Molta faena que va donar bons resultats. Recordem-ho. Però és passat, i pensar és futur. Pensem.