Gàlim

Anit vaig veure el programa de Zoom dedicat al valencià, i, tot i que interessant, em va semblar superficial.

No es pot tractar la situació de la llengua parlant d’una convivència de dos idiomes sense explicar com és que competeixen en un territori i en quina condició. La imposició del castellà de fa segles -convertida fa poc en tolerància amb el valencià per a quedar bé-, ha marcat irremeiablement l’actitud dels valencians respecte de la nostra llengua. No explicar la repressió, ni tan sols nomenar-la, deixa coix el reportatge.

A més, féu l’efecte que els únics responsables del dubte lingüístic actual som els valencians, com si els aparells de l’estat no continuaren jugant a la contra. El moment en què es parlà de la prohibició de les llengües no castellanes al Congreso hi aparegué com una anècdota més que no com una repressió. I el cas de la denúncia d’Antena 3 dels senyals de trànsit monolingües de València es carregà a la cadena de televisió, sense recordar que la legislació espanyola obliga al bilingüisme amb el suport dels que l’aprovaren i els que la mantenen i exigeixen.

Són algunes qüestions que vaig trobar a faltar en el programa, que sembla que volia fugir del conflicte. I és precisament en el conflicte on ens trobem.

Això era un home que, en festes del poble, reia bona cosa mirant les vaquetes i els xicons que corrien. N’hi havia que tenien un cert costum de ficar-se en una mena de bidó que l’animal perseguia i feia rodar. Això divertia bona cosa aquell home, fins que algú li va dir que el xicon que anava a rebolcons davant l’animal era el seu fill.

Personalment no m’agraden els bous. Les festes de bous, vull dir. I sempre que el cas ix a la conversa recorde l’anècdota que contava ma mare. En principi, que no m’agraden no té més importància: tampoc no m’agrada el motociclisme i no passa res. La diferència és que entenc que hi haja qui s’apassione per la velocitat i la competició, però no puc concebre la diversió basada en el patiment d’un animal. No sé com s’hi pot divertir ningú.

Ja dic que em costa de comprendre que algú trobe que fer patir siga divertit. Algú adult, ja s’entén. Després hi ha els qui s’hi juguen la vida fent-se els milhòmens, i als qui els agrada de veure-ho amb l’oculta esperança que la sang (humana) o les trompades no es facen esperar. No faré psiquiatria-ficció. Ja s’apanyaran, i no tinc clar que les prohibicions siguen més efectives per a acabar amb la tradició casposa que no la simple evolució de la societat en eixe camí. Ara bé, evidentment se n’ha de defugir la promoció, com els tristos numerets de dur les festeretes als circs taurins.

Fa anys que va aparéixer aquell lema, aplicat al món de la tauromàquia, segons el qual la tortura no és art ni cultura. És una cosa fora de dubte. Però ara, per a evidenciar que l’España cañí no s’ha acabat, el TSJ espanyol ha dit que res, que això de matar bous després d’haver-los fet passar les anacoretes és cultura i que el govern espanyol l’ha d’incloure en el bo cultural destinat a la jovenalla. L’excusa (per a clavar cullerada) que l’exclusió no s’havia justificat de manera correcta no s’aguanta: com es pot justificar que torturar animals és un bé cultural?

Això només es podria fer des d’una posició ideològica, la de l’España y olé, que fa l’efecte que és la que reivindica aquest poder judicial que va menjant-se els altres. Com ara, que ha aconseguit que el govern espanyol pegue cabotada per a incloure els numerets taurins en el bo cultural.

Els mitjans espanyols s’estoven perquè l’Académie Française ha fet Vargas Llosa acadèmic. També els més o menys esquerranosos, tot i la tirada de l’escriptor a la dreta més exagerada. Comprensible, nacionalment. També expliquen com si res que ha acudit convidat a l’acte Juan Carlos de Borbón, com si no fóra un delinqüent que realment (aquest sí) i reialment ha pegat a fugir. Trist, i alhora clarificador de la qualitat democràtica del règim.

Que això ho facen mitjans del nostre país també aclareix a quina juguen. I que ho facen els públics fa plorar. Però així anem.

Sol passar-me, que m’arriben rebots que d’una manera o altra acabe rematant o ajudant a rematar. De moment açò és l’últim exemple.

Madrich Berliner Luftig va ser una xiqueta nascuda a Ontinyent el 1938, filla de Golda Luftig, una de les ‘mamàs belgues‘, les infermeres que van treballar en l’Hospital Militar. El pare era Samuel Berliner, brigadista internacional i també jueu. En tornar a Bèlgica van ser capturats pels nazis i internats en camps d’extermini. Mare i filla van morir a Auschwitz Birkenau.

Divendres, l’Ajuntament d’Ontinyent posarà al Col·legi la Concepció, on hi havia instal·lat l’hospital militar, una de les pedres del projecte Stolpersteine, impulsat per l’artista alemany Gunter Denmig en record de les víctimes dels camps nazis. Serà la que recordarà la xiqueta. Se’n posaran nou en total al poble. Les altres vuit homenatjaran Gonzalo Ureña Donat, Vicente Sais Micó, Rafael Torró Garrigós, Francisco Santamaria Tortosa, Rafael Torró Donat, Virgilio Torró Calatayud, Vicente Gandia Reig i José María Martí Belda.

El procés fins a arribar ací ha estat llarg, amb entrebancs d’índoles diverses, pandèmia inclosa. Al remat, el resultat és que aquesta mateixa setmana Ontinyent passa a formar part del monument descentralitzat més gran del món que recorda les víctimes dels camps nazis, i que d’ací a poc deixarà de ser l’única localitat de la Vall d’Albaida. La seguirà Aielo de Malferit, i esperem que se n’afegiran més.

Que fera fred era d’esperar: últims de gener i a Banyeres de Mariola no t’ha de pillar de sorpresa.

Hem passat una bona part de la vesprada escoltant el senyor Daniel com ens explicava la faena al molí tan ben conservat que té, tancat des de fa una vintena d’anys. I la seua relació amb altres moliners i molins dels pobles del voltant -com el molí de Bala, de l’Olleria-, i més anècdotes que l’home ha tingut el gust de contar-nos.

Fa uns anys va protagonitzar el reportatge que li dedicaren “L’últim moliner a Banyeres de Mariola: Daniel Vilanova. El Molí de la Farina”.

(Nota curiosa: la meta volant l’hem feta a la Venta del Borrego. Pel camí pensava els anys que feia que no hi entrava, i en aquell cambrer de Bocairent que ja no hi deu treballar… i que ha sigut el primer a tirar-me a la cara només obrir la porta.)

Tot lo món sap que a un poble en festes no es pot anar a sopar. Són coses que ensenya l’experiència i que es transmet de generació en generació.

Un altre dels ensenyaments de la vida pels bars és que no s’han de fer grans rebomboris elogiosos d’aquells que trobem excepcionals o remarcables, perquè podem convertir-los en massa concorreguts amb el perill consegüent que pugen els preus o baixen la qualitat.

Açò, en certa manera, és el que ja hi ha qui denuncia que comença a passar amb tot el tracaleo de l'”esmorzaret” i la “cultura de l’esmorzar”, que converteix en una moda que acaba pagant-se com un luxe un costum sa i per a alguns necessari.

Un altre “comboi valencià” que se n’ix de mare.

Es veu que una cantant famosa i un futbolista de luxe (versió actualitzada de folklòrica i torero) han trencat palletes i el mercat del dijous està rebolicat. Gats i gossos en parlen, en defensen un o alaben l’altra, mentre les marques comercials corresponents van fent caixa.

I a tot açò, sembla que mentrestant a pocs els importe que els grans equips de futbol de la santa catòlica i indivisible España guanyen diners i en donen a guanyar als capitans moros de l’Aràbia Saudita, en un desert ple de rics i buit de drets humans.

Les fotos que vaig dir que no ens vam fer l’altre dia s’han fet insospitadament presents, en forma d’instantànies de quan déu era jove, les maquinetes de retratar duien rodet i l’aigua encara era salada a les aixetes de Tarragona.

La roda del temps ha fet un volantí amb l’àngel secret, tendre i ja innocent.

L’home estava fet un bou. El tenia en una taula darrere de la meua, en un bar on m’estrenava com a client, i el sentia clarament alterat explicar als companys de taula el nou impost que, deia, haurem de pagar a partir d’Any Nou. Segons ell, gats i gossos tindrem l’obligació de pagar 45 cèntims per quilogram de plàstic consumit en coses com les bosses de papes i uns altres productes envasats amb aquest material. No és cert, ni va dir com es podria fer això, però la vehemència amb què ho denunciava encenia els ànims del seu públic.

Tot és posar-nos ‘pagos’, deia. I d’ací saltà a lamentar que a ell, que havia esgotat l’atur, només li pagaven 400 euros. El pont estava parat: i als estrangers… va parlar d’una dona a qui assegurava que donaven 1.400 euros cada mes. Una estrangera, és clar. Racista? Primer hem d’arreglar als d’ací, bramà. “Si això és ser racista…”

Fa por, que ni se n’amaguen. Que alguns, que no saben on els cau la càrrega, escampen les falsedats fabricades per uns altres que saben massa bé com manipular els sentiments.

La polèmica es va desfermar –tampoc massa– quan una assistent va reclamar al president provincial del PP de València (no poden evitar-s’ho, això de les províncies) que parlara en castellà. Era un acte d’aquells de molt de motí, amb la presència protagonista del cap del partit Núñez Feijóo.

Ja sabem: PP antivalencianista, regionalista i tot això.

La bona qüestió és que l’endemà els socialistes van fer també a València un acte de lluïment de partit per a presentar candidats a les votaes municipals, amb Pedro Sánchez de cap de cartell. Ací no hi va haver cap espontani que li amollara a Puig que fera el favor de ‘hablar en castellano’. No per militància lingüística, sinó perquè el president autoqualificat atrevidament de fusterià s’expressà en l’idioma de Cervantes i de Sánchez.

Tot i l’incident en l’acte del PP, Vicent Mompó va fer la seua intervenció en l’invent anomenat ‘bilingüisme cordial’ (un altre nom per a l’eutanàsia idiomàtica). Per la seua banda, Puig es va mantenir ferm en el discurs monolingüe, sense que ningú li diguera que hauria de parlar en valencià.

Açò hauria d’haver mogut més polèmica que no el trist numeret ‘popular’, i hauria causat sorpresa si no fóra que ja ens tenen acostumats al vassallatge constant al vent de ponent.

A temps arrere em van explicar que algun representant del govern local havia impedit de posar al balcó del Teatre Goya de l’Olleria una senyera o reproducció del Penó de la Conquesta. Sembla que va adduir que això era fer política, de manera que els assistents a l’espectacle sobre vida i llegenda de Jaume I vam entrar al teatre observats per una senyera pulcrament estatuària.

Siga com siga l’abast de veracitat del cas, efectivament, posar la històrica bandera era fer política. Com ho va ser no posar-la, i com ho fou penjar l’altra. Poques coses no són política en la vida social. No n’hem de fer escarafalls i, sobretot, no hi hem de renunciar. La societat no hi pot renunciar, per moltes temptacions que tinguen regidors i altres càrrecs electes de creure que tenen l’exclusivitat de fer política fins i tot quan no són conscients de fer-ne, o quan en fan mirant a veure si no es nota.

Perquè en acabant ens trobem amb exemples com el de l’altre dia, quan amb l’excusa de la festa de la Puríssima el govern municipal fa una declaració de fe religiosa des d’una institució que la legalitat a què tant s’aclamen defineix com a aconfessional. La noteta informativa publicada a les xarxes és una proclamació de consciència catòlica i nacionalista espanyola que fa uns anys hauríem qualificat de casposa, per caduca. Però que ara, quan es posa de moda el revisionisme històric i edulcoren (més encara) una dictadura criminal i una transició violenta, sona a desinhibició i a provocació.

No s’hi val a assumir que el poder (ni que siga el poder casolà d’un simple govern municipal de poble) tinga l’exclusiva de la política. Quan t’escriuen “la festivitat d’Espanya, religiosa i catòlica” amb una bandereta espanyola de fons del nom de la Inmaculada Concepción (el nom del dogma en castellà, no fóra cas) “ells” fan política. I, ni que siga en defensa pròpia, “els altres” tenen tot el dret del món de fer-ne també. Ja ho va dir Fuster de la millor manera possible: “Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”. I com que “ells” saben que té raó s’apliquen amb dedicació a fer la seua.

(Publicat a La Creueta)

Vas a dinar amb una persona important en la teua vida, en un lloc que descobrim agradablement, i passa tota una setmana fins que no et ve al cap que no vau fer ni una foto ni de l’espai, ni dels plats, ni de la trobada… Reconforta pensar que encara som persones de vida palpable sense caure en l’exposició pública constant. Potser és -en part- cosa de l’edat: alguna cosa bona hauria de tindre. Amb seguretat, és cosa de la discreció.

No és nou, aquest vídeo del jaciment arqueològic del Col·lectiu l’Olla, però hui tinc un bon motiu per a tornar-lo a recordar: fa tot just trenta anys de la conferència de Vicent Partal sobre el Tractat de Maastricht.

No pareix l’altre dia. Ni l’any passat. Pareix la realitat, trenta anys. Això vol dir que ja fa tots eixos anys —i algun més— que som amics.

Per cert, ara que es parla de l’Any Internacional del Vidre, en el vídeo comprovareu que en aquells anys nosaltres ja recorríem als productes de fabricació vidriera per als regals als nostres convidats. De diners no en teníem, però miràvem de tindre detalls dignes i representatius.

A l’altra banda de la memòria tot és diferent. O tot era diferent. Té igual: el temps verbal no hi té cap utilitat.

Els records hi són en un present inesgotable, encavallats màgicament i metòdicament en una equació d’incògnites intransferibles que no té solució. O que es dissol, a voltes, en un boriol que s’envola en forma de cançó.

Passar pel Conflent sense entrar a visitar Prada hauria estat una descortesia per part meua. Una falta que no vaig cometre.
Després de bambar per alguns carrers coneguts vaig anar a parar a la plaça, a fer-me un café en el bar que més voltes m’havia acollit les nits de la Universitat Catalana d’Estiu aquells anys que semblen ja d’una altra vida. Una altra vida no, evidentment; però un altre temps sí.

La terrassa del bar es veia animada per una joventut que contrastava amb la sensació general d’absència de joves a tota la comarca. A la porta mateixa, un grupet cantava i xarrava en anglés. A l’interior, una aroma de substància recreativa fumada donava la benvinguda al bar, convertit en establiment modern.

Potser si el local haguera mantingut l’aspecte original hauria estat víctima d’un ataquet de nostàlgia. Però el decorat no acompanyava: millor pensar en el futur.