Calia una justificació?

Ovidi Montllor aplegà a les tres ben tocades a l’Olleria l’any 93 i dinà un blanc i negre en el bar del Xurro. Els de l’Olla el varen rebre amb un «Què dius?» i el d’Alcoi els digué un fum de versos de Joan Fuster (el qual havia faltat l’any anterior) i, en acabant de sopar, el «No hi havia a València dos amants com nosaltres…»

Se’n tornà com havia vingut: anant anant. I, un parell d’anys més tard, se n’anà de «vacances» allà on brama la tonyina. El pas del temps féu de nosaltres colors, i d’ell un enyor que no se satisfà només amb la seua obra o la dels artistes que l’han succeït.

El nostre Ovidi, «l’Ovidi», ressuscità per a l’aniversari que en feia deu i s’ha passejat d’ençà per les mars i muntanyes d’esta terreta en forma de cançó, pròpia o aliena; en la veu de cantants i el gest de músics i actors, però també en les mans dels artistes plàstics que han volgut reproduir l’esperit lliure de l’Ovidi viu.

I enguany, Ovidi, enmig del seu no parar en torreta dylanià, ha tornat a l’antiga Alqueria de les Olles i ha passat per ca la Corrunda, on el seu nét major li ha preparat el repertori: deu de les cançons més sonades del xeuet alcoià, gravades en fusta, estampades sobre fulls Imagine Silk de tres-cents cinquanta grams.

Cada una de les deu planxes, tirades de cinquanta en cinquanta, té un color definit, llevat de la de Montserrat, que els du tots: ací, Jordi Albinyana fuig de la rotoscòpia ovidiana habitual per a interpretar els versets d’Estellés, de Salvat-Papasseit i d’ell mateix amb una nova iconografia, reminiscent dels cartells artesanals d’èpoques convulses.

Els amants, els companys, Teresa la Loca, la fera ferotge o la sageta de foc es lligen amb claredat de la mà d’Albinyana per a omplir les carpetes amb les quals seran lliurades als nous amos. Perquè tot és de tots.

Toni de l’Hostal. Maig de 2015

 

El pas del temps farà de nosaltres colors. Ovidi, 20 anys de vacances

Exposició de Jordi Albinyana

 

Amb el suport de: logovw_ontinyent