Massa indulgent
Fotografia: EFE/ Kai Forsterling
S’ha parlat, i es parla, molt de l’almorzar. Massa i tot, diria jo. Fins i tot n’hi ha que s’han inventat allò de la cultura de l’almorzar, un concepte que ha servit per a omplir planes de diaris i cartes de menús inhòspits plenes d’entrepans que competeixen per combinacions destarotades i mides inoperatives.
En l’invent, en tot cas, trobaríem a faltar justament dos dels elements que podrien identificar l’almorzar més o menys tradicional –d’una tradició recent, en tot cas–. Un, és que es tracta d’un tràmit alimentari necessari per a mantindre el cos i l’esperit en condicions enmig de la jornada laboral; i, per tant, que ha de ser ràpid i sense floritures gastronòmiques. De fet, és costum dur l’entrepà de casa amb ingredients poc glamurosos. L’altre, és que serveix per a descansar del treball i fer vida social, xarrar, comentar l’actualitat o els sussuïts més recents.
Aquest segon aspecte és el que m’ha fet posar a divagar ací, perquè va ser mentre almorzàvem pocs dies després de la victòria electoral que dugué Zaplana a la Generalitat que un amic em va dir: “són males persones”. Per algun motiu, l’afirmació que vaig considerar exagerada i una generalització, se m’ha quedat gravada en el cervell. De tant en tant em ve a la memòria, però és que ara, a la vista de l’actuació del Consell de Mazón, pense que va ser molt indulgent.