La benedicció del fracàs
Quan la secretària de Pujol (una de les secretàries, supose) ens va dir que moltes gràcies per la invitació, però que l’home no vindria a l’homenatge a Fuster, vam alenar. Si per una d’aquelles li pega per acudir, amb la nostra inexperiència allò ens hauria superat per totes bandes. Lerma tampoc va vindre, però ell crec recordar que no va arribar ni a donar un descàrrec. També va ser una sort que Gabriel Cañellas, el president del govern balear, declinara la invitació: en aquest cas, de vindre ens hauria desballestat el pressupost si tocava pagar avions…
Molts anys després -i ara ja en fa alguns- vaig tindre una altra pensamentada i vaig moure fils diversos amb la idea de fer un acte on ajuntar Pujol amb Josep Lluís Albinyana, el primer president del Consell pre-autonòmic del País Valencià. Com que difícil no vol dir impossible, la flauta va sonar (no per casualitat, que les coses sempre duen bona cosa de faena i temps), i una secretària (no sé si la mateixa) del president de la Generalitat de Catalunya ja retirat em va escriure obrint la possibilitat de mamprendre allò. La sort, en aquesta ocasió, és que la polèmica pels diners de la família Pujol va esclatar aquella mateixa nit i em va estalviar que ho fera amb més faena feta o -no vull ni pensar-ho- amb ell per ací. Els fracassos, a voltes, són una benedicció.
Nota: amb el president Albinyana sí que he fet coses més tard. Fins i tot vam parlar d’intercanviar-nos algun dia, però el coneixement està molt bé en les persones.