Gàlim

El 1993, fa ara 15 anys, des del Col·lectiu l’Olla ens vam embarcar en una aventura ambiciosa, la mampresa més descarada que havíem projectat fins llavors, ben atrevida si miràvem els mitjans que teníem a l’abast. Havíem pensat que calia fer alguna cosa en record i homenatge a Joan Fuster, que havia mort el 1992, però les idees es van anar amuntegant i el projecte prengué dimensions serioses perquè quan ens posàvem no anàvem amb miquetes.

Durant tres dissabtes teníem una exposició de lllibres de Joan Fuster a la planta baixa de l’Escola Musical, on es feren els tres primers actes de l’homenatge. El dissabte 13 de març, el catedràtic de filologia catalana Antoni Ferrando, presentat per Magdalena Mompó, parlà sobre ‘Joan Fuster i la recuperació lingüítica’. El dia 20, Vicent Ventura, periodista i amic personal de Fuster, en parlà com a persona i intel·lectual, presentat pel poeta David Mira.
L’altre dissabte, 27, la cosa començà a unflar-se, amb la taula redona a què vam convidar a Josep Ll. Carod-Rovira, Josep Guia, Pere Mayor, Mateu Morro, Vicent Soler i Enric Tàrrega. Només Mateu Morro, de Mallorca, va fallar a la cita (absència justificada prèviament), i Enric Capilla va substituir Pere Mayor. La taula la moderà Francesc Mompó.

(Àudio: Ovidi Montllor diu Joan Fuster)

El tro final, el 3 d’abril, el començaren Toni Mollà i Rosa Serrano, autor i editora del llibre sobre Fuster ‘Converses inacabades’. A continuació Ovidi Montllor recità poemes de Fuster, i a la segona part la banda de música de l’Olleria interpretà Verges 50 i Campanades a Morts, de Lluís Llach. Paco Muñoz posà la veu en aquesta segona peça. Teníem previst que Enric Valor tancara l’acte, però la salut li ho impedí. Tot aquest numerot tenia a Vicent Martí com a mestre de cerimònies, posat de frac.

No va resultar fàcil posar en solfa tot el programa: lligar tanta gent en quatre caps de setmana consecutius o aconseguir les partitures i adaptar-les a la banda, per exemple, ens feren anar de cap. Però les coses senzilles no tenen mèrit.
De tot allò han quedat records impagables, amistats i coneixences duradores, i anècdotes per contar en reunions i trobades diverses: el primer a participar dels actes, Antoni Ferrando, va arribar afònic a la conferència, que va haver de llegir la presentadora; la secretària de Pujol va telefonar al bar on féiem els sopars per disculpar que el president no acudiria a l’acte de cloenda; o que Llach va telefonar a mig poble perquè a la guia hi ha molts Albinyana i no em trobava… Llach estava convidat a fer de públic el dia del concert, però fins a la vespra no ens va avisar que vindria.