Inesperadament
Quan es va obrir la porta on havia tocat va aparéixer una dona endolada. Que se li ha mort algú?, va preguntar. Sí, tu!
Era l’any 1962, si no ho vaig entendre malament. M’ho contava la néta dissabte, mentre ens menjàvem l’arròs de muntanya. L’avi havia pogut fugir de Maó en guerra on els feixistes l’havien condemnat a mort, i s’havia establert a Occitània. A casa el van tindre per mort durant molt de temps.
Els vaig conéixer, a ella i al marit, a primeries d’estiu al Barcarés on tenen un bar, i vam fer bona lliga. Ja m’hi va parlar dels seus orígens valencians, de les peripècies del seu avi que es va quedar a viure per terres afrancesades i que, aconsellat per altres exiliats i emigrants, no va mantindre el català (ni va ensenyar el castellà) amb la descendència: no podien ni oldre als “espanyols”, allà; calia integrar-se per dissolució. Els xenòfobs d’ací es pensen que els estrangers són sempre els altres. No fou fins que ja era molt gran que no va recuperar un cert hàbit de parlar en el seu català meridional, sobretot a la besneta.
La visita va ser una autèntica sorpresa. No és que no esperava que vingueren, que ja havíem quedat que em cercarien si venien per ací baix (com solen fer). La cosa és que jo m’imaginava alguna mena d’anunci o consulta sobre possible data del viatge… No. A la porta de casa me’ls vaig trobar. Per sort, ningú no duia dol.
*Nota: ara veig que ells i jo devem ser de l’àmbit poc amic de l’ostentació d’imatges. No ens vam fer cap de foto. I mira, ara hauria anat bé tindre’n una.