Furtamantes i saltamarges
(Fotografia: ©Biel Aliño)
La meua simpatia pel president Mazón és nul·la. No és d’ara, i no és cap secret. I la meua confiança en ell va en paral·lel. Com que en sóc conscient, sé que a l’hora de considerar les seues decisions, actuacions i declaracions, els prejudicis poden dificultar-me’n una lectura raonablement imparcial.
Sabedor d’això, i fent un esforç per a mirar de fugir tant com siga possible de fixacions personals, s’ha de reconéixer que el cap del Consell no hi ajuda. Ni ell ni les conselleres que han obert la boca, dedicades a arruixar versions, contradiccions, i una caterva d’afirmacions desmuntades a l’instant i declaracions oficials escasses i quequejants. Són mal de creure, sobretot si la realitat del carrer devastat i el nombre d’autòpsies desmenteixen la possibilitat de l’ús de cap adjectiu positiu.
Hi ha (trobe) una gran diferència amb el govern espanyol. De comunicació, dic. A diferència de Mazón, Sánchez es planta en el faristol i mostra seguretat mentre amolla quantitats milionàries de números d’ajudes i efectius. Sap comunicar. La llàstima és que siga, sobretot, façana.
Demà farà quinze dies de l’inici de la desgràcia. Entre els incompetents d’ací (hooligans d’ofrenar glòries i responsables de moltes morts), i la desídia i el joc d’equilibris polítics d’allà (on reben les glòries com un delme), ens han deixat venuts als valencians.
Sort de la germanor popular, que davant tanta inoperància i despropòsit ha actuat de manera subsidiària d’un estat enemistat i provocador amb la visita borbònica. Però això, aquesta substitució, a més de meréixer tot l’agraïment del món, ens ha de fer veure la necessitat de serveis públics de qualitat potents, l’obligació d’exigir-los, i també l’evidència de no creure en romanços de furtamantes i saltamarges.