Gàlim

Com que és portàtil, el tornàvem a casa després d’un dels combois a què s’apunta fàcilment. De camí, algú va preguntar si paràvem a sopar i va dir que no calia, que en arribar son pare ja ens faria alguna coseta. No hi va haver mans: encara que li insistíem que quin poc coneixement haver de destorbar l’home, s’hi va encabotar. Li hauria costat poc de dir, però com que li agrada de fer l’enguisna, fins que no vam arribar a la porta no vam saber que son pare tenia un restaurant.

Naturalment, hi vam sopar aquella nit, i alguna altra; i algun dinar memorable. I van arribar els sopars personalitzats, els que guisava per a la colla d’amics de la família en què ens havíem convertit, dalt al terrat, quan (i no fa tant) a les nits encara refrescava i als carrers corrien alfàbegues, danses, coets. Va ser en un d’aquells primers sopars que em van provocar a l’orelleta: si parlara amb Botifarra el faries feliç. Hi va parlar pel mòbil, i era cert que l’emoció se li pintà als ullets. Poc podíem pensar que molts anys després, a distància, l’engrunsaria pel camí cap a les animetes.

Saps aquella gent que t’acull sense acollir-te? Vull dir, que és com si hagueres sigut part d’aquella casa des que la van construir, com si en el seu llibre de família t’hagueren guardat una pàgina. No els cal acollir-te a casa: com si ja formares part del seu metabolisme.

Ara s’ha mort. Ahir. I es fa difícil de dir-ne res.