Gàlim

Familiars mostren fotografies de les víctimes en el funeral d’estat (fotografia: Prats i Camps).

Josep s’havia posat a treballar de fuster en les obres del temple de Jerusalem. En un descans de la jornada laboral va sentir uns soldats que comentaven l’ordre rebuda del rei Herodes de matar tots els xiquets de Betlem de menys de tres anys. Esquallat per la informació –el seu fill era encara de bolquers–, va eixir escopetat cap a Betlem on la família vivia acollida en una cova dels afores. La idea era recollir l’infant i la dona, Maria, i fugir; però en arribar van creure que era millor no fer-ho per si es trobaven els soldats. Potser era millor quedar-se: als afores i en una cova, segurament no hi entraven a cercar nens.

Ho van encertar. Les tropes del rei no hi van anar i Jesús es va salvar. Però de la cova estant sentiren els plors esgarrats de les mares i els crits desesperats dels pares testimonis de la mort brutal i incomprensible dels fills. Com hem dit, Jesús va sobreviure a la matança; amb tot, el conhort es va convertir en maledicció quan Maria va retraure a Josep, amorosament però severa, que si bé havia salvat el seu fill havia condemnat els fills dels altres per no haver-los avisat de l’arribada dels soldats amb l’ordre assassina. Això va caure com una llosa sobre la consciència de Josep: el remordiment el va acompanyar en forma d’un malson insuportable que el perseguí cada nit fins que va morir injustament crucificat pels romans quan Jesús tenia tretze anys.

Tot açò ho explica un dels evangelis més apòcrifs dels que roden pel món. Literari, en realitat. És L’Evangeli segons Jesucrist, un llibre de José Saramago que estic llegint i que m’ha fet pensar com la mort dels innocents de Betlem condemna Josep a una vida patida més que viscuda, mentre al País Valencià els 229 morts de la gota freda no han fet ni una mossa en la consciència de Carlos Mazón. La qual cosa, potser, demostra que no en té.

D’això ell no és responsable –de no tindre consciència, vull dir–, però sí dels seus actes. I també en són responsables els qui el van posar al càrrec del partit (bé sabien amb qui jugaven) i, més i tot, els qui este últim any s’han dedicat a fer-li palmes mentre centenars de persones s’han hagut d’ofegar en un dol esguitat contínuament per la indignitat presidencial.