Veus com no és tan complicat?

Entres a la consulta i el metge et diu ‘buenos días’, amb un accent que no acabes de situar. Li respons ‘bon dia’ i ja tota la visita es manté en aquesta combinació idiomàtica.

A l’hora d’anar-te’n veus que, pel nom i cognom, l’home deu ser d’origen francés, o való, o quebequés o alguna cosa d’estes.

Ja fora de la consulta penses com és possible que algunes senyories diputades o conselleres vegen tan complicat que el sector mèdic siga capaç d’entendre els pobres indígenes que, com jo, no naveguem bé en la llengua veïna; o que no ens dóna la gana abaixar-nos els pantalons si no és per qüestions relacionades amb l’elaboració del diagnòstic. Però en el fons saps que el problema, i el prejudici, el tenen elles i algun metge descentrat.

Resulta que no anirem a la tele

Era menester que explicara que m’havien comboiat per a actuar en aquest bon programa de La Qüestió de la tele? No.
Vull dir que no era necessari que ho fera, però crec que tocava. D’una banda per agrair la deferència de convidar-m’hi, i d’una altra perquè de no haver-ho fet, en acabant amics, coneguts, saludats i gent que passa pel carrer m’haurien dit poquet i bo per no avisar.
La bona qüestió -i no és cap intent de fer un joc de paraules amb el nom del programa- és que la notícia o avís s’ha convertit en falsa -i torne a no voler jugar amb el fet que l’espai es dedicarà també a les fake news-, ja que la meua participació s’ha quedat en l’aire, o millor dit en terra -ara sí que hi ha mig joc de paraules- perquè un bac improcedent, impertinent i inoportú m’ha deixat fora de joc.
Feia dies que una certa intuïció falsa m’avisava que no podia estar tant de temps sense parar per terra. Potser per qüestió d’estadística fatal, per mala sort, o -com crec jo- per mala llet newtoniana, però el cas és que encondolit com estic per la jassinâ em quedaré a casa fent bondat.
Com que s’havia creat, en poques hores, una certa expectació al voltant del meu numeret televisiu, ja m’han dit que açò no es quedarà així, que no m’escaparé d’anar un altre dia al programa. Aprofitarem la pròrroga per a estudiar.

Anirem a la tele

És evident que resulta un honor que hagen pensat en mi per a participar en el programa de demà amb què La Qüestió reprén l’aparició en la graella d’À Punt. Un honor i un repte per a la meua discreció pràcticament malaltissa.
M’han comboiat a parlar de mitjans independents i de premsa comarcal. Miraré d’entinar tant com podré.
Però de veure que hi intervindran professionals colossals com Rosa M. Calaf, la sensació de pànic escènic se’m menja pels peus.

Mercat de segona mà 2.0

Veure (o fins i tot només sentir) la tele et fa comprovar la quantitat de coses innecessàries que et volen fer creure que són indispensables.
A banda d’això, veig molts anuncis d’aplicacions informàtiques per a vendre les coses que ja no penses usar. Més encara, t’animen a comprar perquè com que amb aquests invents ho pots -diuen- col·locar de seguida, no passa res. Apologia del consumisme.
El dubte que se’m planteja és, com és que no s’anuncien aquestes aplicacions per a comprar? (Potser n’hi ha i no he vist els anuncis). Vull dir, que mostren gent tota desvanida venent de tot com a descosits, però no veiem els que hi acudeixen a comprar barat… I dic jo si no serà per això, perquè resulta que cada volta hi ha més gent amb poca disponibilitat econòmica que ha d’acudir al mercat de segona mà, ara 2.0. I això fa lleig de mostrar.

La rondalla de l’adéu

És una d’aquelles coses que et deixa gelat. No sabia que estava malalt, de manera que la mort de Llorenç Giménez em va pillar desarmat, sense defenses preparades per a una cosa així.

Ens vam veure per última volta en la fira de l’Olleria del 2016. Ell hi havia actuat diumenge de matí, i en acabant vam compartir unes cerveses fresques i una xarradeta urgent. Tenia un dinar familiar, crec recordar que em va dir.

De la primera volta, no puc donar-ne raó. Sé que el vam dur al poble, en l’època d’esplendor de l’Olla. O potser als inicis… No sóc capaç de recordar quin any era. Ell tampoc se’n recordava: ho acabe de veure en un vídeo que m’han ensenyat —justament del dia que ens vam trobar per darrera vegada—, en què ell mateix ho nomena.

Ara se n’ha anat el gran mestre de la paraula contada. I costa fer-se a la idea, com costen moltes altres coses. Però ara, ací, aquesta fa molt de malt. Un mal de rondalla real.

Havia de tornar a passar

No sé si va ser mentre sopàvem o en acabant, que ella i jo vam estar parlant d’aquells moments que tot lo món ha viscut en què algú et saluda i la memòria és incapaç de situar la persona en qüestió en algun record que la identifique.

Feia quinze dies d’aquella conversa quan em vaig trobar, quasi a foc seguit, en dues de les circumstàncies possibles que havíem il·lustrat amb exemples per on ja havíem passat anteriorment. En la primera, diguem que de les més fàcils de gestionar, a una salutació purament formal la millor manera de respondre és reconéixer el buit en la memòria: ‘Perdona, però ara no recorde de què et conec‘, vaig reconéixer. Simple, però sincer i efectiu. Si ho creu oportú, el saludador ja et farà veure quin és el record que has perdut.

L’endemà mateix, però, es va presentar un dels graus màxims quan qui et saluda ho fa amb una efusivitat manifesta que contrasta amb el teu buit de memòria. Per algun motiu que desconec vaig tindre la sensació, des que el vaig veure acostar-se on érem, que venia a buscar-me. Primer vaig descartar, per més que li semblara, que fóra germà d’un conegut meu perquè no té germans; també em va sorprendre la ressemblança que tenia amb un altre amic i que, evidentment no era ell. Tot això em va passar pel cap en el temps que van durar les tres últimes passes ràpides que va fer fins a posar-se’m al costat i allargar-me la mà amb un somriure ben complagut.

En un cas d’emergència com aquell, quan fa lleig reconéixer que no reconeixes, vaig concentrar totes les energies a buscar en una mil·lèsima de pensament alguna pista que evitara el desastre. No n’hi va haver, de desastre: en aquell moment vaig lligar aquella salutació amb una informació sobre algú que m’havia buscat la setmana anterior, i a qui, perquè la cosa tinguera més mèrit, no havia vist mai. Em vaig agafar a aquella opció, que sortosament fou la correcta, però no ho done a passar a ningú.

Coses que no han canviat

Fa alguns anys, quan el PP encara governava la Generalitat, em queixava que la comunicació oficial que arribava als mitjans de comunicació ratllava el 100% en castellà.
Ara, després d’una legislatura del nou govern i començada la reedició del Botànic, la cosa continua lamentablement inclinada a favor de l’idioma de l’imperio. Hui, per exemple, de 18 notes de premsa, només tres han aplegat en valencià i una en bilingüe. Les altres, ja sabeu.
No negaré que l’actitud del Consell ha canviat alamon, però és que l’anterior era tan negativa que partíem d’un nivell sota terra i ara a males penes arribem, encara, a entreveure el camí cap a la superfície.
I precisament pels esforços que s’han fet -alguns purament estètics sense voler anar a l’arrel del problema, tot s’ha de dir-, justament per això veig estrany que la comunicació de la Generalitat amb els mitjans de comunicació amague el valencià d’aquesta manera. Només cal anar a la pàgina del Gabinet de Comunicació del Consell, seleccionar-la en valencià, i comprovareu que els continguts no canvien de llengua (castellana).
Hi ha d’haver alguna explicació, però potser és millor no saber-la.