Quant a albinyana

De moment, viu.

El 155 invisible

Si dic que fa trenta anys, no crec que m’equivoque. Potser fins i tot algun més. Era la segona vegada en la meua vida que anava a Madrid. Una d’aquelles nits, en un pub sense més història, xarrava distretament amb els familiars que m’acompanyaven en l’expedició. La conversa es va interrompre quan, de sobte, un altre client del local ens va demanar si érem catalans.

-Valencians, va respondre-li un cosí meu.

-Bueno, es lo mismo, va sentenciar el desconegut. No recorde què volia aquell home, però l’anècdota no inclou ni males cares ni males paraules per part seua. La pregunta no tenia mala bava.

L’anècdota l’he lligada quasi automàticament amb la notícia de la decisió de Consum de deixar d’etiquetar (també) alguns productes seus en valencià, i amb un dels pitjors efectes de l’aplicació del 155. Miraré d’explicar-me.

Aquell senyor de Madrid va identificar com a català allò que nosaltres parlàvem, i el fet de ser valencians –lògicament– no li va llevar gens de raó quant a la llengua, i a parer seu no deixàvem de ser catalans. Potser és això que temen a ca Consum, que a les espanyes vegen coses escrites en una llengua identificada com a català, i automàticament els relacionen amb l’independentisme i el ‘sedicionisme’. I com que això no ho volem, com que som bons ciutadans d’aquesta monarquia moderna, amaguem la llengua i avant.

Heus ací la gran victòria del 155: el ‘per si de cas’, això que en diem l’autocensura. La por injustificada, la prevenció excepcional, la sensació de ser indefugiblement sospitosos de qualsevol cosa. I el perill d’acabar-nos-hi acostumant, d’actuar sempre a la defensiva com si ja fórem culpables sense saber de què.

És el 155 invisible, que ara hem comprovat que no coneix límits autonòmics i ens afecta a tots. Perquè a nosaltres ens costa de reconèixer, però ‘ells’ sempre han tingut clar on comença i on acaba el nostre país.

Publicat a VilaWeb 13.02.18

La demanda social a conveniència

És natural que quan governa un partit d’una ideologia diferent a la teua, prenga decisions i aprove lleis que et disgusten. Ara mana –i molt– el PP a l’estat espanyol, una formació amb una ideologia política formal bastant allunyada de la meua. Dic ‘ideologia política formal’ en referència a la que més o menys mostren, encara que queda pendent d’aclarir si la finalitat última del partit és ideològica o de caràcter lucratiu, com ja apunten informes poc sospitosos d’esquerrans o separatistes.

Posem que sí, que és només per ideologia que es mou el partit. En aquest cas, entenc que propose i mire de dur avant una legislació conservadora. Però cal que tracte al personal com si fórem imbècils? Ho vinc a dir perquè el senyor ministre de Justícia –m’estalvie els adjectius que em vénen al cap– justifica la voluntat del govern espanyol d’ampliar la cadena perpètua revisable amb l’existència d’una ‘demanda social’.

Sincerament jo no la veig, però que m’explique on troba aquesta ‘demanda social’ algú que és incapaç de veure-la en les nombroses manifestacions més que multitudinàries pel dret de decidir. Rafael Catalá ens vol fer creure que hi ha una demanda social –coincident amb el seu discurs interessat– que l’obliga, però alhora exigeix que considerem que les grans mobilitzacions catalanes –i 2.100.000 vots– no representen cap demanda social, sinó que són només manipulacions i enganys.

Cansa, tant de malabarisme polític de circ en crisi.

 

Un paper amb molta història

En aquelll temps no hi havia uatxap. Ni tan sols hi havia telèfons mòbils –vull dir entre els simples mortals– ni comunicacions internàutiques a nivell popular. I tot i això funcionàvem.

Però ara sí que que en tenim, de uatxap. I és per ací que m’han fet arribar un document que lliga de ple amb una de les coses que ara tinc entre mans, el debat del dia 1 de març amb Enric Capilla, Josep Ll. Carod-Rovira, Josep Guia, Vicent Soler i Enric Tàrrega: ja sabeu, el debat dels 25 anys del debat original amb els mateixos participants però amb un quart de segle més d’edat, d’experiència i d’història del país.

També repetirà el moderador, Francesc Mompó, el remitent del uatxap que conté un document que fa referència als actes d’homenatge a Fuster de 1993, dins els quals hi hagué el debat aquell.

I què és? Doncs un article de la revista Crònica que explica com va anar tot allò, una pàgina escrita per Julià Engo que a hores d’ara és batle de l’Olleria. També hi ha un text de David Mira sobre Estellés, el gran poeta que es va morir el mateix dia del debat.

A tota vela

Es diu el pecat, però no el pecador. O siga, que no diré ara qui va ser la primera persona a qui vaig sentir parlar de ‘veles’ quan s’estava referint a ciris. Era (és) una persona compromesa amb la llengua, activa en aquest sentit, i això em va alarmar. No només perquè gent així vaja desbalafiant el lèxic, sinó precisament perquè gent com aquesta fa d’altaveu i -sense voler- multiplica la substitució lingüística.

Aquesta mateixa setmana, de mà d’una gent diferent però també de la que defén i s’esforça a dignificar l’idioma, vaig tornar-me a trobar amb les ‘veles’ quan parlaven de ciris. Els ho vaig explicar, i ho van corregir.

I adés mateix m’he tornat a topar per escrit amb un ‘veles’ fora de lloc. En un escrit d’algú que es dedica en gran part a les lletres i que no deixa de ser també un estudiós de la llengua.

Com pot ser que vaja això tan de pressa? És una pregunta retòrica, però d’alguna manera havia d’acabar.

El debat: 25 anys després

Han passat anys, molts anys;
han passat moltes coses,
I recórrer a Estellés, amprar-li aquests versos popularíssims, no és un gest gratuït.

L’any 1993, el Col·lectiu l’Olla va organitzar un homenatge a Joan Fuster, mort l’any anterior. Durant quatre caps de setmana, gent de la cultura del nostre país van acostar, des d’àmbits i formes molt amplis i a un públic àvid de saber, algunes de les cares del poliedre literari de l’homenot de Sueca.

El 27 de març, el tercer dels quatre dissabtes, el protagonisme es desplaçà cap a les conviccions, la projecció política de Fuster i la seua repercussió. Aquella vesprada van prendre la paraula representants de formacions polítiques per parlar-ne: es van ajuntar en un debat l’històric Enric Tàrrega, Enric Capilla (UPV), Josep Lluís Carod-Rovira (ERC), Josep Guia (PSAN) i Vicent Soler (PSPV-PSOE).

L’escriptor ollerià Francesc Mompó fou el moderador d’aquell debat, i ara, al cap de 25 anys, tornarà a conduir la conversa pública que tindran els mateixos protagonistes, de nou a l’Olleria, de nou amb l’excusa de Fuster. Al cap de tants anys: per això ampràvem Estellés, perquè inevitablement li hem de dedicar el debat ja que fou aquell mateix dia que el poeta es va morir. I al cap de tantes coses: tantes i tan ràpides que no sabem on serem el dia 1 de març vinent, quan a les 19.30 comencem el debat.

Espanya, un miratge ortogràfic i impossible

No sé per quin motiu tinc la sensació que aquella era una vesprada de dissabte. Fa un fum d’anys, d’això. Llegia algun llibre que ara no sabria identificar, i en algun moment hi va aparéixer la paraula ‘Espanya’: ‘vist així, sembla una cosa més comprensible’, recorde haver pensat, com si la forma ortogràfica diferent a l’ortodoxa amb Ñ n’amansira el significat.

Des que havia començat a prendre consciència que ser espanyols era un mal negoci per als valencians, el nom de la nació grande y libre havia començat a esmussar-me. Aquell dia, ves i busca per quina sensibilitat especial, l’ortografia del nom m’enganyà. Per poc temps. El desengany fou ràpid, i amb una insistència a confirmar-se que encara ara persisteix amb ganes: cada dia demostren amb més ostentació que no ens volen, que ens posseeixen. No sé què esperem a agafar els camins grocs.

Mentre tot s’arregla

Diu l’Ajuntament del meu poble que té uns papers on han apuntat totes les coses que encara ara s’han d’arreglar per fer de l’Olleria una localitat mínimament accessible. Això està bé.

A més diu que, poc a poc, aniran posant remei a les trampes urbanístiques que t’obliguen a fer d’atleta de circ, o a quedar-te a casa. També és una bona notícia.

Com que això durà el seu temps, i a més sempre hi haurà espais insalvables, seria d’agrair mentrestant que a l’hora de triar llocs per a actes o reunions, pensaren quina condició d’accessibilitat té. Siga qui siga el convocat.