Quant a albinyana

De moment, viu.

De què fan gust les palometes?

No mentisc si dic que ha hagut d’insistir prou fins que li he dit que bé, que ens posara els gintònics a què feia prop d’una hora que volia convidar-nos. Això no vol dir que hàgem abandonat la tradició de parar bona atenció a la mistela, però davant la insistència he acabat cedint a la temptació.

No sóc capaç de recordar quina marca m’ha dit que era la de la ginebra. Entenc que d’una d’eixes que són de categoria. Al primer glop, quan el líquid ha passat gola avall, de manera immediata he fet la pregunta com una exclamació: de què fa gust açò? És dolça -m’ha dit Maite. Efectivament, allò parava dolç.

Entre conversa i glops, el cervell anava buscant alguna relació que m’ajudara a identificar el sabor que s’apegava a la gola -de manera cada volta més agradable, tot s’ha de dir.

No ha sigut fins que ja havia arribat a Oliva – i des d’Alcalalí hi ha un bon tros de camí- que no he trobat com referir-ho: fa gust de palometes (papallones, en versió estàndar). Que no sabeu quin gust fan les palometes? Doncs aneu a Ca Pinet i demaneu-li a Noni un gintònic com el que ens va posar a nosaltres i ho sabreu.

Una hecatombe que ara seria delictiva

La reproducció musical estava en format aleatòria, de manera que la tria de les cançons la feia algun algoritme que ves i busca com funciona. El cas és que se n’ha posat a sonar una que feia molt de temps que no escoltava, un dels clàssics de Brassens que, hui i ací, el duria al jutjat. I no seria d’estranyar que haguera d’escampar el poll per escapar de la garjola.

Té més de 60 anys, la cançó. El càlcul matemàtic, si els restem de l’any actualue, ens duu al franquisme. I pot semblar que faig una gràcia, però ja dic que no.

Al mercat de Brive-la-Gaillarde

per culpa d’un grapat de cebes,

algunes desenes de bones mosses

s’estiraven un dia dels cabells.

A peu, a cavall, en cotxe,

els gendarmes, poc inspirats,

van arribar per intentar l’aventura

d’interrompre la brega.

Però, a tot arreu on no hi ha vergonya

és un costum ben arrelat

que quan es tracta d’apallissar els polis

tothom es reconcilia.

Aquestes fúries fora de control

s’abalançaren sobre els pallassos

i van fer, us ho assegure,

un espectacle bastant entretingut.

Veient aquests valents policies

que estaven a punt de sucumbir,

jo estava ben content, ja que els adore

en forma de cadàver.

Des de la cambra on visc

animava els braços ferotges

de les harpies gendarmicides

cridant: ‘Hip, hip, hip, hurra!’

Frenètica, una d’elles agafa

al vell mariscal dels uniformats

i el fa cridar: ‘Mort als fatxes,

muiren les lleis, visca l’anarquia!’.

Una altra, fica amb rudesa

el crani d’un d’aquests bandarres

entres les seues gegantesques natges

que tanca com unes tenalles.

La més grossa de les femelles,

obrint la brusa dilatada,

ataca amb grans colps de mamella

els que passen pel seu costat.

I cauen, cauen, cauen, cauen.

I segons l’opinió competent

sembla que aquesta hecatombe

fou la més bella de tots els temps.

Veient que les seues víctimes

havien rebut ja bona cosa de colps,

aquestes fúries, com a últim ultratge

tornant a les seues coses,

aquestes fúries, a males penes m’atrevesc

a dir-ho, de tan bast com és,

els haurien fins i tot tallat els collonets:

la sort és que no en tenien;

els haurien fins i tot tallat els collonets:

la sort és que no en tenien.

Confessió

Sense ànim de fer sang, sinó de mirar que la gent pose cappatró a l’hora de parlar i d’escriure, de tant en tant publique per ací algunes notetes criticant amb bona voluntat paraules o expressions que m’esmussen. Sobretot si provenen de qui hauria de donar exemple.
Paraules, expressions, frases forçades, traduccions literals… A voltes és un martiri, tindre una certa obsessió irrefrenable. L’última cosa que he vist, l’última correcció necessària (en aquest cas, sense discussió), no és més que una coma apareguda en compte d’un punt. Res, això són coses que passen, que per molt que repasses no ho veus… I puc assegurar-ho perquè sóc jo el responsable d’aquesta coma fora de lloc i que ocupa l’espai d’un punt desaparegut. Se m’ha escapat, i ara ja no té solució perquè el llibre ja l’han imprés.
Ho havia de dir, per honestedat i abans que ningú m’ho refregue per la cara. I així podré seguir amb el vici de dir què escriuen malament els altres.

Ara sí, la pel·lícula de la calç i el carbó

Cartell de Jordi Albinyana

Segons escritets que em sonava haver redactat, puc dir que va ser una vesprada de l’estiu de 2013 que em vaig veure enviscat en una trobada informal que volia -i aconseguí- ser el punt inicial d’una pel·lícula que Toni Canet duia al cap. A més d’ell i un servidor sorprés, hi havia Joan Olivares i Miquel Gil. Me’ls vaig haver de deixar quan estava tot arribant a extrems preciosos però insostenibles.

Després tot ha anat, com sol passar, espai i posant-se a lloc. Diu que demà es fa l’estrena mundial del film etnològic, antropològic i carregat d’amistats. Si voleu un secret, he tingut l’oportunitat de rebentar l’estrena perquè en tinc una còpia i l’hauria pogut fer córrer per l’internet per fotre… però entre que això no m’entrava al cap, i que ja no recordava que la tenia, l’estrena l’heu de veure aquest dissabte a Llutxent, amb el senyor director i la colla que ha fet possible la pel·lícula. A les deu de la nit al Convent del Corpus Christi. O a les nou si voleu sopar allà mateix.

 

La memòria fa por

La memòria a voltes fa por. Vull dir que comences a estirar records lligant caps, i vas a parar un temps tan allunyat que, si en parles, ja t’és impossible dissimular que t’has fet major. Si és que volies dissimular-ho, que tampoc és el cas.
La qüestió és que l’amic Pau Benavent escriu açò sobre el Festacarrer, i inevitablement he recordat el dia que el manifesser responsable d’aquest sarau em va telefonar per a dir-me que ho tenia embastat, i que si li podia proposar o informar de colles de cultura popular per a aquella primera edició. La vida té aquestes coses: Vicent Ortuño cercava grups al mateix moment que a l’Olleria prenien cos els dolçainers de la Morralla, les danse del Revol i el Ball dels Locos.
Diu que fa 23 anys, i m’és impossible recordar amb exactitud qui vam anar allà a ajudar a participar i a fer nàixer aquesta fira tan important. 23 anys… però és que (com deia), lligant caps, al Vicent Ortuño ja el coneixia de molt abans, de quan anàvem al piset d’ACPV a mirar com fer perquè TV3 arribara a la Vall d’Albaida.
Si no fóra per la gossera, hauríem d’escriure un llibre de memòries que no llegiria ningú. ‘Pos’ ja està bé com està.

Un ‘patois’ britànic

Aquest estiu he dedicat estones a llegir uns contes que m’han enxissat. Ja n’havia llegit algun de l’autor, però ara m’hi he posat una miqueta més i a gosades que m’han agradat. L’escriptor en qüestió és molt conegut: Sir Arthur Conan Doyle, molt famós per tot allò del detectiu Holmes. Salvant les distàncies (i ja em perdonaran vostés), ara pense en un cas casolà similar: Gomis és molt recordat per l’Himne de Riego com si no haguera fet res més.
Del senyor Conan Doyle, com dic, ja havia llegit algun dels molts contes que té escrits. Els que he anat llegint ara m’han fascinat (i encara en tinc de pendents), plens d’una imaginació desbordant.
Per posar-li una miqueta més d’emoció a la lectura, l’estic fent en francés. I com a curiositat, he trobat en alguna de les narracions referències al ‘patois’, als idiomes ‘inferiors’, locals. Els francesos usen el terme despectiu per a referir-se al català, al basc, a l’occità… Però, en els contes situats a la Gran Bretanya, de quin devia parlar l’autor escocés? Si la traducció és fidel a l’original, i Conan Doyle usava una expressió que menysprea un idioma ‘local’, he de pensar que es referia al seu propi, al gaèlic escocés. Potser ell ja no el tenia com a nadiu, però en tot cas podem deduir que no li tenia gens d’estima. I això fa molt lleig.

Difunts amunt i avall

Fa dies que em roda una idea pel cap.
Vostés deuen saber aquella llegenda castellana -santificada pel nacionalisme espanyol- segons la qual el Cid va guanyar la seua darrera batalla quan ja s’havia mort. A mi m’ho explicaren amb orgull patriòtic a en escola, amb aquell seu patriotisme que encara ara ens volen fer creure que era neutre i que creixia atrotinat xafigant la nostra pobra pàtria, feta a banderes. M’ensenyaren que els guerrers que anaven amb ell amunt i avall conquerint i assaltant ciutats, van posar el cadàver dalt del cavall i el van fer eixir de València davant els mercenaris aquells com si atacara les tropes mores que assetjaven la ciutat. En veure’l, els atacants es van acovardir i van pegar a fugir. Coses de les llegendes.
El cas és que ara —ves i busca per què— no puc deixar de pensar si, encara que siga de manera inconscient, els nous ‘conqueridors’ de casa nostra no han decidit de mirar de fer-nos por amb un altre difunt, i per això no paren de refregar-nos pels nassos el cadàver de Franco. I amb el seu cadàver, les amenaces dels seus acòlits. Segons com, potser és que tampoc tenen ja res millor.