Quant a albinyana

De moment, viu.

Fe patriòtica

Ahir vaig eixir de casa per primera volta. Des que hi ha en dansa açò del confinament que encara no havia xafat el carrer. Ho vaig fer per a arreplegar una recepta a cals metges, i traure el medicament de ca l’apotecari.
Al carrer no vaig trobar quasi ningú. Ja m’ho esperava, però no deixava de causar-me efecte la buidor d’humanitat circulant. Però trobar desert i silenciós el Centre de Salut, que és sempre un formiguer, confirma la idea de com està el ball.
A la farmàcia, també una quietud més aïnes inquieta.
Me’n torne a casa, i en un carrer veig unes cases, veïnes entre si, decorades amb banderes espanyoles. Com que no són festes, entenc que les han posades com un inútil amulet protector, com a trista conseqüència del fervor patriòtic amb què s’encaboten a parlar de la crisi sanitària, en compte de plantar cara d’una vegada fent cas als tècnics i científics que diuen que o ho parem tot o vés a saber on pararem.

Inútil

De menut, les autoritats del règim legalment vigent em van fer un paper on deien que patia ‘subnormalidad’. Aquells senyors -perquè eren hòmens- no sabien de romanços literaris en la documentació, i es veu que ni tan sols de terminologia mèdica.

Anys després, unes altres autoritats també amb el suport legal del moment em van dir ‘inútil’. No els servia per a anar de soldat i fer tots els numerets consegüents.

La subnormalitat la porte com puc, mirant de disfressar-la amb un esguit de dignitat. Però això de la inutilitat per a ser soldat ara em toca la fibra: si resulta que aquesta pandèmia l’hem de véncer fent de soldats… què faig? Em tocarà el paper de presoner de l’enemic? O els senyors d’uniforme i mala cara que ixen a les rodes de premsa espanyoles em manaran una tasca administrativa, subalterna i avorrida?

Jo, ingenu, pensava que havíem de fer front a una crisi sanitària amb criteris científics, especialistes en epidemiologia i més branques de la salut, i governants espavilats. Però en compte d’això em trobe un llenguatge bèl·lic i nacionalista, enrocat i cabut, que deixa veure actituds coincidents amb els mateixos adjectius.

No podem fer com si el gobierno no existira, però sí que podem deixar-nos de pel·lícules de soldats, i fer amb trellat allò que depenga de nosaltres. I la cosa més bàsica i senzilla que tenim a mà és quedar-se a casa. Tot lo món.

De pitjors n’hem passat

És molt gran la temptació de començar tirant la culpa a l’amable gent que em va convidar a participar en La Qüestió, el programa de la televisió d’À Punt. Certament, no poden tindre cap responsabilitat, però el cas és que des d’aquell moment algunes calamitats s’han anat succeint amb persistència i ganes de fer la mà.
De fet, aquella gent van ser les primeres víctimes col·laterals del rastre d’incidències que m’han assetjat com una mena de plaga poc anecdòtica, encavallades de mala manera en el temps i en la salut.
N’hi ha hagut més, és clar, de víctimes col·laterals, com la vida social que en alguns moments ha estat prop de les absoltes, i la privada, també privada de vida en segons quins afers.
Ara diríem que la cosa du espill d’anar encarant el retorn -sense data fixa- a la normalitat. L’agenda torna a omplir-se de vida social assequible i l’altra és qüestió també de tornar a posar-la en marxa, tot sense tropolls i amb la constància aplicada amb naturalitat. La que m’acompanya de sempre. Al cap i a la fi, de pitjors n’hem passat.

De l’homenatge a la profanació per una paraula

Això de parlar -i escriure- amb propietat és una cosa que hem d’intentar tant com siga possible, perquè de vegades podem induir a interpretacions enemistades amb la realitat que es vol explicar.
L’altre dia vaig llegir que unes persones havien anat a homenatjar un difunt i li havien ficat unes flors a la tomba. Dit així, més que un homenatge era una profanació. La sort és que en la fotografia es comprovava que aquelles persones no havien ficat les flors a la tomba, sinó que les hi havien posades. Per a ficar-les (que vol dir introduir-les) l’haurien haguda d’obrir, i això fa molt lleig.

Dret d’autodeterminació elèctrica

Per a no fer-ho massa llarg, m’estalviaré el preàmbul. Anem al cas: la prescripció mèdica, després d’una primera setmana assegut, era de continuar sense verticalitat vuit dies més (en una segona tongada de mobilitat re-reduïda). Els primers havien passat relativament bé. Com que podia llegir i escriure, la faena i l’oci omplien les hores sense temor al tedi, però la perspectiva d’una altra setmana encauat a casa ja es presentava com un captiveri.

La solució era recuperar la cadira de rodes elèctrica per a poder fer una miqueta de vida social mínimament autònoma i comprovar que els carrers continuen on eren. Això vaig fer, de manera que podia entrar i eixir de casa ni que fóra per als cafens, esmorzars o sopars rituals.
Però encara que puga semblar estrany -que no ho hauria de semblar- la sensació més agradable no era la de poder anar amunt i avall, sinó la d’estar en disposició de triar si fer-ho o no, la de poder decidir de quedar-me només perquè em dóna la gana. O siga, la llibertat d’elecció. Com aquell que diu, el dret d’autodeterminació.

P.D. Si entenem aquesta última imatge en sentit literal, ja dic jo que no dubtaria a fugir.

La llegenda del Mut en una novel·la

El Mut era un senyor -un senyoret, per a entendre’ns- de casa bona del meu poble. Jo no el vaig conéixer, però ma mare el descrivia com un home alt, amb capa, i sa casa era una de les cases riques, al final del carrer de l’Església ja a la plaça de la Vila. Son pare va comprar l’antic hospital de pobres medieval, entre la casa i el carreró de l’Hospital (ara de Laura), per a fer-hi una cotxera -de cotxe de cavalls, que parlem del segle XIX.

Li deien el Mut perquè era mut. Així de senzill. Segons la llegenda popular, la mudesa congènita era resultat d’una frase inconvenient -irrespectuosa- de son pare, castigada per la mà divina sobre el fill, que es va morir sense poder parlar mai. El cas és que, durant les obres de demolició d’aquell vell hospital, un dels obrers va preguntar-li què feien amb una imatge que hi havia de Jesús Pobre.

– Podeu tirar-lo, que eixe no parla.

  I el castic diví el va pagar el fill.

No sé quantes versions més o menys pròximes d’aquesta llegenda hi pot haver en altres localitats, però curiosament hui me n’he trobat una. Desconec d’on és, però el narrador la devia conéixer i l’ha adaptada a la necessitat del relat. La bona qüestió és que, només començar a llegir el fragment on s’explica, he imaginat per on anaven els tirs.

Martí Domínguez utilitza la història en la novel·la ‘L’esperit del temps’, un relat dur i cru sobre l’autoengany de la societat (no només) alemanya arrossegada pels nazis. En un moment concret explica el cas d’un oficial de les SS que du la  muller a parir a una clínica privada, i troba damunt del llit de l’habitació una imatge de Jesucrist. De seguida ordena que lleven del llit aquell crucifix i que el traguen de l’habitació, perquè no volia que la primera cosa que veiera el fill en nàixer fóra el rostre d’un jueu.

IEl xiquet va nàixer cec.

Vint anys i una conversa amb Enric Valor

Va ser el 7 de maig de 1996, si no ho tinc mal anotat. Ja l’havíem fet President d’Honor del col·lectiu l’Olla, i vam aprofitar una de les visites a sa casa per a enregistrar la conversa impagable que ens regalava en cada ocasió.

Recupere ací el vídeo que vam publicar a VilaWeb amb un extracte d’aquella vesprada al despatx d’Enric Valor, un resum de la lliçó magistral i improvisada, amerada d’estima al país. Digna, com ell.

Realment em sent privilegiat d’haver-lo conegut personalment, d’haver passat vesprades transportat a un temps i un espai perduts però que ell conservava i sabia transmetre.

Fa vint anys que es va morir, una excusa com una altra per a rellegir el Cicle de Cassana.