Quant a albinyana

De moment, viu.

Generalitat; què mana?

La notícia és que el Consell va aprovar l’altre dia el decret que regula els usos institucionals i administratius de les llengües oficials en l’administració de la Generalitat d’avall. Diu que s’aplicarà una discriminació positiva a favor del valencià, que serà la llengua en què els funcionaris s’adreçaran en primer moment als ciutadans.

Veurem com queda la cosa, però m’ha fet gràcia com ho han explicat al diari La Veu, que ho exemplifica amb la frase ‘Generalitat; què desitja?’. Això, diuen, vindria a ser què ens diran quan despengen el telèfon en els departaments de la Generalitat. Sempre és bo que de primera et parlen en valencià: ja sabem que hi ha qui només de sentir castellà canvia de llengua de braç. Però no m’apanya la fórmula de resposta telefònica.

Jo crec que aniria millor ‘Generalitat, què voleu?’, o ‘Generalitat; què volia?’. Amb tot, si haguérem de triar-ne una i puguérem votar, jo ho faria sense cap mena de dubte per ‘Generalitat; què mana?’. Potser perquè em recorda la meua infantesa… digueu-ne nostàlgia, encara que la veritat és que aquells parlars, allunyants del ‘valencià de llibre’ a voltes massa plastificat i calcat, i tret d’alguns castellanismes suportables, eren plenament genuïns. I si proposem que diguen això? Què mana? Al cap i a la fi, és una fórmula de respecte, i els ciutadans el mereixem.

Sense remordiments: que es foten

Més que una il·legalitat, allò va ser una irregularitat. I efectuada a causa d’una interpretació errònia d’un procediment. El cas és que quan els registres oficials van començar a permetre de valencianitzar els noms de les persones ho vaig fer de seguida. I al cap d’un poc temps hi vaig tornar per ‘normalitzar’ el cognom que duia una Ñ antinatural i que m’esmussava.

El funcionari em va donar uns papers que vaig emplenar amb totes les dades que demanaven, i al cap d’unes setmanes vaig recollir un document que permetia ja d’usar l’ortografia que toca en compte de la castellanitzada, encara que algun monarca diguera en un discurs que eixes coses no han passat mai. Només poder, vaig renovar-me el DNI perquè l’Albinyana ja fóra la forma oficial en tots els tràmits.

No havien passat moltes setmanes quuan em va arribar la notícia que al registre aquell s’havien adonat que el tràmit fet amb la meua sol·licitud era errònia: la normalització ortogràfica dels cognoms necessitava molta més documentació i justificació de la que m’havien demanat. Per algun motiu que no sé ningú no em va reclamar res, i evidentment jo no pensava d’anar a aclarir-ho.

No hi hagué cap remordiment per haver comés, ni que fóra involuntàriament, una irregularitat. A quin sant? Com n’havia de tindre per saltar-me una administració que des que existeix va contra nosaltres?

Com puga ser, el meu suport

Mirant unes coses he recordat que fa ara un any -dissabte serà exactament- que el vaig veure per última vegada. Que no l’he tornat a veure, vull dir. Va ser a l’ajuntament de Móra la Nova, a la Casa de la Vila d’allà, on participàvem en una jornada organitzada per l’Institut Ramon Muntaner: Cultura i Recerca en el Territori, duia per títol. Una cosa seriosa.

Ell hi era com a diirector general de Cultura Popular de la Generalitat de Dalt, càrrec que encara tenia llavors. Després de l’acte seriós tocava sopar en bar pròxim on aquelles persones havien organitzat un ‘plantaet’ al que, per motius indiscutibles, vaig objectar. Feia una miqueta estrany, ser l’únic que seia mentre tots els altres eren dempeus, però la vida és dura. El cas és que Lluís va abandonar -per dir-ho d’alguna manera- el càrrec i es va posar a la meua disposició per si necessitava res. Alguns viatges li va tocar fer a per cervesa o alguna menja ubicada en taules allunyades.

És el seu natural. Des que el vaig conéxer fa alguns anys, Lluís Puig només ha fet que posar-ho tot fàcil, ajudar des del seu fons d’experiència i saber.

En acabar el sopar ens vam acomiadar. HI havia un espectacle musical, però ell se n’havia d’anar que l’endemà tenia no-sé-quin acte, i jo vaig tornar a l’hotel que encara havia de fer algunes coses.

Qui m’havia de dir que al cap dels mesos el felicitaria via internet pel seu càrrec de Conseller de Cultura, que comentaríem la (seua) signatura del la llei del referèndum amb el boli que em va ensenyar fotografiat i a punt, i que ara el tindria a l’exili?

La injustícia té eixes coses. Des d’ací, no sé com, el meu suport.

 

De la república a la història local

En principi la cosa no es presentava molt complicada. Una introducció breu -la brevetat obligada pel nombre de participants em venia bé perquè parlar en públic sempre se’m fa costera amunt-, anar donant-los pas i que feren les seues intervencions, i controlar-los el temps perquè no se’n passaren dels 15 minuts acordats.

Això va ser divendres, poques hores després de la proclamació de la República Catalana. I em vaig trobar que cada vegada que mirava el mòbil per a controlar el temps dels que estaven parlant a la taula, m’hi apareixien un grapat de missatges amb informació important, actualitzada, fidedigna i històrica de com es desenvolupaven els primers moments d’aquell fet transcendental i emocionant. Va ser una batalla dura, tindre a la mà tot allò i no posar-li cappatró per tal d’estar centrat en la faena de la jornada sobre el patrimoni que havia atret una quantitat enorme de públic. Molta més gent que no esperava.

Tampoc esperava -i ben pensat no hauria d’haver-me sorprés- que apareguera per allà el nom del Col·lectiu l’Olla. S’hi va referir l’arquitecte que parlà de la Casa Santonja, i ho féu en referir-se a l’informe redactat pel Consell Valencià de Cultura després que l’any 2005 li férem arribar informació sobre el valor remarcable i l’estat lamentable de l’edifici. Va ser una referència ràpida, de passada, però la veritat és que en aquell moment ja portàvem anys darrere de la recuperació de la Casa. Molts. Una d’aquelles llargues històries locals.

 

 

Qüestió de noms

No, no de noms de territoris o llengües. Noms d’ideologies.

Moltes voltes s’ha dit ja que l’ús indiscriminat del terme ‘feixista’ com a qualificatiu despectiu, com a insult, com a substitut d’un raonament que ets incapaç de trobar en una discussió; l’abús alegre, inconscient i ignorant del mot no fa sinó banalitzar-ne, perillosament, el significat i la pròpia ideologia. Perquè de tant de dir feixista a qui no és capaç de raonar en una discussió, a qui es dedica a usar impertinències i parlar-escriure com un desburbat; de tant de titllar de feixista gent no passa de ser contrari ideològicament sense criteri per a explicar-se, tot això acaba fent pensar que efectivament és això el feixisme.

I després ve la realitat, quan els feixistes ixen del cau de cacera i n’hi ha qui se’n sorprén.

Era qüestió de temps

Efectivament. Després que via telefònica m’hagueren confós en alguna ocasió amb el president Albinyana, era qüestió de temps que la situació es repetira en el mitjà internàutic.

I ja ha passat. Hi ha qui ha compartit en el féisbuc un article meu pensant -i comentant- que era del mestre Josep Lluís Albinyana. M’ho he de prendre -i m’ho prenc- ben de gust, que per a mi una confusió amb algú d’aquell nivell és tot un honor.

Nou dies d’octubre i tot un mapa

Si dic que m’ho esperava, no mentiria. Com a molt, exageraria. Vull dir que m’imaginava que aquest Nou d’Octubre els ànims d’alguns destrellatats arribarien massa exaltats, però de cap manera no suposava que la cosa aniria tan lluny.

Era d’esperar que la ultradreta s’aplegara excitada a una diada que havia anat perdent els últims anys. Ja s’havia avisat, amb convocatòries públiques que difícilment el delegat del govern espanyol pot dir que ignorava. Sí que em va sorprendre la virulència de l’atac, l’abast de les amenaces i de les agressions. I un poc, també, la comoditat amb què actuava. Només un poc: al País Valencià aquests grups violents sempre han trobat facilitats –o pocs impediments– per a les seues accions. Durant l’anomenada transició, que al País Valencià no va acabar fins al 2015, l’extrema dreta ha tingut com a missió frenar el valencianisme al carrer com a braç armat mentre la dreta extrema intoxicava la política i justificava agressions.

L’actuació policíaca deixa pocs dubtes. Podem recordar, per comparança, la contundència amb què va actuar la policia espanyola durant aquella Primavera Valenciana contra estudiants d’institut. Fa pocs anys, una nit va desaparèixer un ninot de la falla de l’Ajuntament de València i en només 24 hores es van fer amb el responsable. Ara, amb tot ple de vídeos, fotos i testimonis, han necessitat uns quants dies per a fer alguna detenció. I no deu ser perquè no coneguen els energúmens, que els tenen ben identificats. I localitzats, que no s’amaguen gens ni miqueta, conscients que els tracten amb una certa mànega ampla.

I tot això, a cara descoberta i braç enlaire, fou per a fer mal, per a fer por, amb ràbia. Ara tornen als carrers amb la intenció de reobrir una ‘batalla de València’ que no va ser tal, perquè només ells atacaven. Volen introduir una inseguretat que paralitze la societat com van fer llavors per a evitar que avancem, però la societat valenciana ha canviat. Em sembla que ja no accepta aquesta violència: les institucions del país exigeixen actuacions, i la gent no va dubtar a manifestar-se per reclamar responsabilitats al delegat del govern espanyol.

Volien fer mal i por. I en van fer. No cercaven només amenaçar o provocar. I difícilment puc separar aquesta actitud amb la viscuda l’1 d’octubre a Barcelona, allà a càrrec de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil, que no es limità a mirar de tancar col·legis electorals, sinó que anà a escarmentar els ciutadans que defensaven les urnes i els qui volien votar. Anaren a fer por. La tàctica és la mateixa, i en aplicar-la metòdicament dibuixen el mapa que ells volen esborrar i a alguns de nosaltres, encara ara, els costa de creure que és el nostre.

Article publicat a VilaWeb