Quant a albinyana

De moment, viu.

Diu el mort al degollat…

Al balcó de l’Ajuntament de València, a l’hora de la mascletà hi havia hui el ministre valencià del govern espanyol José L. Ábalos. Són dies de passar per allà a deixar-se veure, sobretot enguany que toca fer (pre)campanya amb el permís de la Junta Electoral.
L’home ha contestat les quatre o cinc preguntes que li ha fet la periodista d’Àpunt en un castellà rotund. Només per acomiadar-se ha deixat anar un parell de paraules, tímidament, en vernacle.

El mateix home, poc després, ha criticat la candidata del PP per Barcelona al congrés espanyol per ‘enorgullir-se de no parlar català’. Diu que és un elogi a la ignorància.
Potser s’hauria d’escoltar a si mateix: no sé si el seu monolingüisme castellà és un elogi a la ignorància, però sí que és un menyspreu continu als indígenes.

Inoportunitat

Ara no ve al cas el motiu, però la qüestió és que adés m’ha vingut al cap Toni Canet, i inevitablement he lligat el record amb aquell altre d’una conversa telefònica de, coses de la vida, dalt o baix fa avui un any.

Vaig ser jo qui li va telefonar. Ell va despenjar i em va contestar baixet: ‘Estic en el metge’, em va dir. ‘M’han de fer unes proves perquè diuen que m’han trobat…’ De cap de les maneres hauria endevinat jo com es va precipitar tot. Poques setmanes després, ell ja no va poder acudir a l’acte on havia de fer una mitja trampa de les seues per ensenyar-nos el documentari de la calç i el carbó. Ell no va vindre, i jo vaig ser incapaç de fer anar el vídeo. Ni jo, ni cap dels tècnics que per allà hi van fussar bona cosa. No crec en les premonicions, però allò en devia ser una.

La vida té aquestes coses. En qüestió d’un parell de minuts, el temps que va durar aquella conversa, vaig passar del comboi a la preocupació. No hauria canviat res, però no puc deixar de maleir aquella telefonada inoportuna.

Gràcies, però em fareu patir

…/…
jo et vull deixar, amant, amats per sempre,
un ram convuls de síl·labes de vidre.
…/…

La bellesa d’aquests versos d’Estellés em té captivat des que els vaig descobrir. Pertanyen a la ‘Sonata d’Isabel’, en el poema que comença ‘He aixecat, mentre escrivia, el cap’, i ara, mentre jo escrivia prosaicament he aixecat el cap i he vist, en un moble davant meu, no la fotografia poètica d’Isabel amb Vicent, sinó el premi que em van donar els amics del Casal Jaume I.

En aquell moment vaig fer la broma de la lleixa on havia de posar l’obra de Salvador Mollà, la que tinc davant els ulls i al costat de la qual, molt possiblement, anirà la que Josep Sanjuan ha d’estar acabant de crear per a divendres que ve, quan la rebré com a forma material del Premi Fer Comarca de l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida.

A ningú li disgusta que li reconeguen dedicacions que ha tingut, encara que sempre hi ha qui duu millor aquestes coses en petit comité. Jo en sóc un, d’aquests, i no puc evitar sentir-me aclaparat quan em posen en el centre d’atenció, Cadascú és com és, i a ningú que li passe.

Dit això, que pot servir com a excusa preventiva però certa per si em falla l’habilitat social a l’hora de rebre el premi, he d’agrair que hagen pensat en mi per a un guardó que, mirant la llista dels que l’han rebut anteriorment, causa respecte.

Agraït i sorprés, aniré divendres que ve a sopar, a fer la xapa amb els amics, a tot això de la vida social, i a fer-me càrrec del premi i de les felicitacions que sabré sinceres. El meu agraïment també ho serà, encara que m’hagen tret de la meua còmoda discreció. I si voleu vindre a fer motí, ací teniu com apuntar-vos al sarau.

Maria Garcia Sanchis, el misteri d’una miliciana valenta

Ara em ve al cap una pregunta: aquell home que assegurava de manera categòrica i insultant que l’Olleria no té història, però que havia controlat la de tots els veïns del poble, devia conéixer la de la miliciana que ens acaben de descobrir?

Maria Garcia Sanchis és una de les cinc milicianes torturades i assassinades pels feixistes a Manacor en 1936. Nascuda a l’Olleria en 1881, degué abandonar el poble al voltant del 1900, però de moment no s’ha pogut relacionar-la amb cap família actual.

El documentari ‘Milicianes’ descobreix la seua existència, explica les poques dades biogràfiques que se’n tenen, i apunta la seua capacitat oratòria i la forta ideologització que devia caracteritzar-la.

Una dona amb forta personalitat, sembla que també castigada per desgràcies personals que la marcaren, com ens explicaren Tània Balló i Gonzalo Berger, la co-directora i el guionista del documentari, en qui sembla que la seua història també ha ha fet mossa.

Haurem de mirar de saber més coses d’aquesta olleriana que desafià poders en un temps de convulsions dramàtiques.   

Les espatles de la iaia

Parlem del terreny que ha comprat l’ajuntament darrere de la Casa Santonja, a la banda de l’Ermita del Crist de la Palma i l’antic cementeri. Es veu que volen arreglar-ho, tot allò, que està una miqueta deixat de la mà de Déu.

El cas és que li explique que jo preferisc dir que el terreny està a les espatles de la Casa Santonja. M’estime més dir-ho així que no ‘darrere’. Ella diu que sí, que és com ho deia la seua iaia.

L’edat no perdona, li responc jo. I el problema no és que l’expressió delate que ja no som joves, sinó que la seua observació confirme que per als qui sí que en són, això ja és antic i caduc.

Un malson impertinent

Diuen que, de somiar, se somia cada nit. Sempre que dorms. O pràcticament sempre. Que només alguns somnis es recorden; parcialment, o passats per la consciència una vegada desperts.

No n’he tinguat mai dels que en diuen profètics, ni tan sols per coincidències. Però hui m’he despertat amb un somni encara calent, potser sense acabar. Era trist: un anunci en primera persona d’un dol pròxim, d’un final dolorós i amb data definida.

Sé que això no va enlloc. La persona que en el somni em confessava esbalaïda el seu futur amb un despús-demà escàs, en la vida palpable ha superat la maldat biològica que havia començat a rosegar-la per dins.

No ha passat de ser un malson, ho sé. Però no me n’he pogut desllapissar en tot el dia.

A Benigànim a presentar un bon llibre

No m’ha agradat mai anar als llocs amb el temps justet, però les coses vénen com vénen i a voltes et toca anar escopetat per arribar a l’hora. Això passa per tindre el vici de ser puntual.
El cas és que divendres no vaig poder eixir de casa quan volia, i arribar al lloc indicat es va anar posant emocionant a mesura que trobava carrers tallats i senyals que em feien pensar que el centre de Benigànim podia estar automobilísticament incomunicat. Encara com que em vaig equivocar i a l’hora exacta de començar l’acte entrava per la porta de la biblioteca.
No sé si se’m notava, però em feia il·lusió aquell acte. Isabel Donet, la protagonista de la nit, em donà les gràcies per acudir a la cita, com si per a mi no fóra un honor estar en la taula de la presentació del seu llibre. L’excusa per a ser-hi és que una part significativa dels articles que formen el llibre ‘De l’erm al verd’ s’havien publicat a VilaWeb Ontinyent, però el mèrit és dels seus textos.
En públic, Isabel em va fer responsable últim d’estar tots allà anit, per haver-la convençuda de publicar-li un escrit que va convertir-se en el primer de la série d’articles que va haver de deixar de fer per qüestions professionals. No ho discutirem. En tot cas, exagere poc o molt, me n’alegre bona cosa.
No em vaig poder quedar al sopar. I va ser una llàstima, perquè la conversa amb l’editor Rafa Arnal i la periodista Iolanda Ibarra, amb qui vaig compartir entaulat, i amb l’autora segur que hauria sigut ben profitosa. I agradable. I amb més gent que va acudir atenta i amable a l’acte.

Nota: Deu fer vint anys de l’última volta que ens vam veure, li vaig dir a Anna. Va fer un gest extremat d’incredulitat, però dos càlculs bàsics a partir d’un record comú la va obligar a donar-me la raó. Vint anys!