Gàlim

Il·lustració del Llibre dels Miracles d’Augsburg, del segle XVI, on es veu un eclipsi de sol, segons el relat bíblic de l’Apocalipsi (Wikimedia Commons).

A mi no em ve bé, ni crec que a la majoria del personal, però convindrem que si s’ha d’acabar prompte el món (i de símptomes no en falten), la setmana que ve tindrà una bona ocasió. Pensem que dimecres disposarà d’un decorat majestuós, amb un Sol encegat (o entelat, segons on estigues), i una caterva d’extres mirant el cel que podrien convertir-se en testimonis privilegiats dels primers instants de l’apocalipsi. Tot debades i a punt, no necessitaria senyals per a atraure l’atenció ni efectes especials: l’eclipsi ho posarà tot.

Naturalment, no vull que passe, i és evident que el CEO (terme deplorable que ara faig servir precisament per això) de la fi del món no llegirà açò. Siga com siga, ningú dubta que el carro de la humanitat va per les pedres. En aquesta banda del món hem assumit que la crisi climàtica és un fet, hi posem pegats, mirem de veure com aclimatar-nos-hi (mai millor dit), però poca cosa fem per a evitar que la cosa se n’isca de mare cada volta més.

Ben mirat, això pot ser perquè aquell CEO (en déiem director?, encarregat?…) té pensat que, en compte d’una apocalipsi digna d’una superproducció amb gran desplegament de mitjans, ha optat per un suïcidi lent del mal anomenat homo sapiens.