Broma quasi profètica

En aquell temps encara feia poc que ens coneixíem. Un dia li vaig dir que aquell que li feia de representant li havia arreglat una actuació en què interpretaria un parell de cançons amb Francisco… i a través de l’auricular del telèfon -que encara no en déiem fixe perquè no n’hi havia d’altres- el vaig sentir com se’n pujava per les parets i maleïa al mànager.
Es va tranquil·litzar quan li vaig confessar que era una broma, però aleshores, sense baixar de les parets, va ser a mi a qui maleïa.
I per què ho explique açò? Doncs perquè he vist ara que uns destarotats han convidat increïblement aquest personatge de la canción española -profundament espanyolista en el sentit més antivalencià i groller- a participar en el disc de la Marató que cada any publica la CCMA, i he pensat que aquella broma, sense voler, ha estat no massa lluny de convertir-se en profecia. Si arriben a coincidir en el disc, m’hauria encanat de riure.