La pista de Portugal

El senyor ministre de Cultura espanyol es va espolsar l’altre dia un piulet d’eixos de Twitter que li va costar un grapat de bescollades a la xarxa, als mitjans i fins i tot en alguna moció parlamentària.
 
La immensa majoria de calbots i protestes (la majoria dels que jo he vist), posen a parir l’home per l’enumeració que fa de les llengües peninsulars*, en què posa per separat català i valencià. Com que ja li han dit poquet i bo pel destrellat, no cal que ho faça jo també.
 
Em sembla més insultant i il·lustrativa una altra qüestió: més enllà de la fal·làcia de la “lengua común”, hi ha un menyspreu envers les llengües que, des del supremacisme del castellà, tracta de “regionals”, del corralet. De reserva índia pràcticament. Ve a dir que l’espanyol és una llengua europea, i que les altres, com ara la nostra, encara que siguem Europa no són europees. Ni tan sols estatals: no són llengua de l’estat, sinó de l’estatut i encara gràcies. I això, la no “europeïtat”, no és que ho constaten, és que ho provoquen negant-se a demanar l’oficialitat del català a les institucions europees.
 
No tinc gens clar que el ministre ignore quin és l’àmbit territorial del català. Però a gosades que té un concepte de la nostra llengua de subordinació en la qual, com a molt, cap la permissivitat actual. I a voltes trobe que perquè no tenen més remei.
 
*El portugués també és una llengua peninsular, però sí que la posa com a idioma que es parla a Europa. Portugal té un estat propi: no sé si això dóna alguna pista.