Publicat el 27 d'octubre de 2020
La vespra de la ressaca al Conflent
Els gendarmes es van acostar al cotxe i em van preguntar què feia allà, als afores del poble, de nit, sol. Descansava del viatge que m’havia dut quasi d’una tirada de casa a Prada del Conflent, sense saber que el que m’esperava era una altra prova de resistència.
Em van creure i se’n van anar. I jo vaig tornar a la plaça on havia deixat sopant els amics de Tres fan Ball que havien d’actuar a l’escenari de la Universitat Catalana d’Estiu. Havien insistit que per tot i per tot havia de fer de públic, i allà que em van trobar. Però la gesta va començar en acabar la darrera cançó: no sé si estava previst o va ser allò de ‘que no seguireu tocant allà a la universitat?’, però la bona qüestió és que m’hi van enredrar, en una mena de festa alternativa, amb tot de gent descompassada.
Em van donar una faena: havien dut dues marraixes de café-licor i, situat darrere dels músics, em dedicava a omplir gots com si s’acabara el món. No es va acabar, però sí el café-licor, i una miqueta la consciència també.
A poc a poc la improvisada sala de festes es va buidar, vés a saber a quina hora. Sense pressa vaig fer via cap a l’hotel, a la porta del qual vaig repassar la combinació numèrica que l’obria i vaig sentir nàixer un pànic casolà en descobrir que era incapaç de recordar el número de l’habitació que m’havien donat. Sobre el taulell hi devia haver les claus de les habitacions repartides, i la imaginació dopada pel café em feia entreveure que acabaria per entrar en qualsevol que no fóra a meua.
La història s’acaba ací, perquè per sort per a tot lo món al calaix només hi havia una clau solitària, de manera que vaig poder arribar al que aquells dies seria el meu llit, amerat de burreta per dins i per fora.
Crec que, afortunadament, no hi ha constància gràfica del desgavell d’aquella nit.
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per albinyana | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent