La vespra de la ressaca al Conflent

Els gendarmes es van acostar al cotxe i em van preguntar què feia allà, als afores del poble, de nit, sol. Descansava del viatge que m’havia dut quasi d’una tirada de casa a Prada del Conflent, sense saber que el que m’esperava era una altra prova de resistència.
Em van creure i se’n van anar. I jo vaig tornar a la plaça on havia deixat sopant els amics de Tres fan Ball que havien d’actuar a l’escenari de la Universitat Catalana d’Estiu. Havien insistit que per tot i per tot havia de fer de públic, i allà que em van trobar. Però la gesta va començar en acabar la darrera cançó: no sé si estava previst o va ser allò de ‘que no seguireu tocant allà a la universitat?’, però la bona qüestió és que m’hi van enredrar, en una mena de festa alternativa, amb tot de gent descompassada.
Em van donar una faena: havien dut dues marraixes de café-licor i, situat darrere dels músics, em dedicava a omplir gots com si s’acabara el món. No es va acabar, però sí el café-licor, i una miqueta la consciència també.
A poc a poc la improvisada sala de festes es va buidar, vés a saber a quina hora. Sense pressa vaig fer via cap a l’hotel, a la porta del qual vaig repassar la combinació numèrica que l’obria i vaig sentir nàixer un pànic casolà en descobrir que era incapaç de recordar el número de l’habitació que m’havien donat. Sobre el taulell hi devia haver les claus de les habitacions repartides, i la imaginació dopada pel café em feia entreveure que acabaria per entrar en qualsevol que no fóra a meua.
La història s’acaba ací, perquè per sort per a tot lo món al calaix només hi havia una clau solitària, de manera que vaig poder arribar al que aquells dies seria el meu llit, amerat de burreta per dins i per fora.
Crec que, afortunadament, no hi ha constància gràfica del desgavell d’aquella nit.

Orwell, l’humorista francés

Quan vam arribar, la porta em va deixar despagat, i la banda de dins tampoc no era com m’esperava. El saló de la primera planta ja era una altra cosa, però res de l’altre món tampoc. El problema és que jo m’esperava un temple maçònic més mudat, i aquell de Perpinyà no em va semblar gens distingit, tot i els esforços de la sala on vam assistir a la “tinguda blanca”, o reunió on s’admeten convidats.
Quan vas a llocs que paren tan lluny de casa, fa una certa il·lusió trobar-te gent coneguda, com en aquella ocasió que vaig coincidir amb Pere Codonyan, el corresponsal de TV3 a la Catalunya Nord. També va resultar que coneixia al ponent de la conferència, però si a mi no em va fer ni fred ni calor de trobar-me’l, a ell crec que li va pegar tort perquè era conscient que jo sabia coses que no quedaven bé amb la imatge que volia donar.
Amb el Pere vaig poder xarrar poc, perquè l’home estava de faena, però recorde que vam comentar una de les aportacions desficaciades del conferenciant, quan es va referir solemne a un humorista francés com a autor de la famosa frase “tots som iguals, però un són més iguals que altres”.
No és l’instant capturat en la fotografia, en què es veu l’amic Pere a l’esquerra, ben atent i amb el cabet en la faena, i el meu cap al costat, escoltant al mestre de cerimònies de l’acte que tenia enfront el conferenciant.

Democràcia peculiar

Deien que hui es produiria el canvi de freqüències de la televisió i que calia resintonitzar els canals. Un servidor -pobre de mi-, pensava que amb tota la modernitat aquesta, en reorganitzar els senyals i les cadenes, podria aparéixer la TV3. Algú havia comentat que li havia eixit una tele de Madrid, o del Real Madrid, no recorde bé ara.

Va ser només un moment de debilitat. La realitat s’imposa a la il·lusió, perquè vivim en una democràcia tan plena i avançadíssima que es permet de prohibir teles i ràdios.

L’empelt

Si haguera de començar des dels orígens aquesta història, hauria de remuntar-me a l’estanc de la plaça, quan encara es trobava a la plaça (de la Vila). Però ens estalviarem molts capítols de com va anar, i recordarem només que allò va acabar en la tesi doctoral de Josep Martines sobre el diccionari valencià de Josep Pla, que va donar lloc a tres llibres.
El cas és que ahir, regirant unes lleixes, em vaig trobar un d’aquests llibres, que ja no tenia present que eren per allà: El valencià del segle XIX: el lèxic. Inevitablement el vaig fullejar, i una de les primeres paraules que em vaig tirar als ulls va ser “empeltar”.
Com que tinc prohibit parlar de casualitats, diré que no em va estranyar trobar-me-la perquè feia ben poc que en una conversa havien eixit a relluir les teories desbaratades dels antivacunes, que podríem anomenar antiempelts seguint una de les accepcions del mot en aquell diccionari ollerià del segle XIX.
No me n’he trobat mai cap, d’antiempelts; o almenys no ha eixit a debat la qüestió. Però amb mi duraria poc, la hipotètica discussió: sóc un exemple vivent del desastre de la manca de vacunació (sense entrar ara en detalls de la negligència criminal de l’estat franquista).