Deu fer ja dues dècades que ens coneixem. Solem coincidir una vegada l’any, o any i mig, depén de com vaja la cosa, i aquell dia, com que tenim temps, solem xarrar de tot un poc.
El pas dels anys marca a tot lo món, però en el seu cas, i als meus ulls, més enllà dels solcs i cavallons que en deixen constància a la pell, és en el pensament on més se li fa evident. Diguem que continua sent més o menys progressista, encara es defineix d’esquerres i en mostra algun detall en comentaris i valoracions. Diria (jo) que es manté com a votant de forces no molt conservadores (dir progressistes ací és jugar-se-la molt perquè l’etiqueta és massa barata). Però…
Però fa temps que ha caigut en un pendent d’acceleració cap al conservadorisme social que fa pena. És una llàstima sentir-la parlar basant-se en tot de tòpics i llocs comuns com aquells vells que criticàvem quan érem jóvens. Fa pena veure com cau en prejudicis que ella mateixa havia denunciat en altres temps.
És trist. Li ho dius i no ho entén: potser això és, finalment, fer-se vell, i té igual l’edat.
Ve a ser com allò de la cançó de Brel: els estudiants que es burlen dels ‘burgesos’ i que, amb els temps, acaben queixant-se de les burles dels joves.