Ara va i resulta que aquest estiu fa deu anys que vam gravar el vídeo de la Cileta. Deu anys, ja.
Vaig acabar ben fart de la cançoneta, de tantes voltes com la vam haver de sentir aquella nit perquè Toni Canet volia repetir l’escena. La volia fer a foc seguit -pla seqüència crec que se’n diu, d’això-, i sempre trobava que es podia millorar.
El record fa goig, però alhora té mal gust. Toni Canet ha pegat a fugir, convertit en calciner etern. I Lluís Puig, amb qui vaig celebrar el final de la gravació amb un bon gintònic, és ara un amic en l’exili per cortesia de l’avançada democràcia espanyola.
Deu anys…
Deu anys! Això no és res comparat amb els més de cinquanta que fa que tu i jo compartim un trocet de camí.
A que vist així imoressiona?
Una abraçada, amic!Jo
Una perspectiva molt arriscada em proposes… però indiscutiblement certa i atabicada de coses.