En tots els anys que porte pegant bacs per aquest món de l’activisme, una de les grans crosses que he tingut la sort de tindre a mà és l’amistat de l’Enric Tàrrega. Són una caterva les coses que vaig aprendre’n, i un cabàs les que em va ajudar a fer, corregir o deixar passar gràcies a uns consells infal·libles encara que n’hi havia que a primera vista pareixien despropòsits.
Sempre recordaré quan em va dir tot seriós sobre un gran personatge: ‘Si ell fa alguna cosa, tu al seu costat per a ajudar; si tu en fas alguna, que no se t’acoste’.
La seua estima per la terra era enciclopèdica, tot ho sabia, i apassionada; sense fronteres en un país sencer que coneixia i vivia pam a pam.
Cadascú és com és, i la meua poca afecció a les fotografies fa que no en tinga cap amb ell. Però sí que tinc aquest vídeo, l’únic acte a què el vaig poder convéncer perquè participara. El debat dels actes dedicats a Joan Fuster l’any 1993. Precisament fa dos anys, quan vam fer-ne una repetició amb motiu dels 25 anys d’aquell acte, el Tàrrega (com li déiem tot lo mon) ja no va voler vindre. Vaig ser incapaç d’insistir-li molt, no es trobava amb força. Va ser l’última volta que vam parlar.