Què hi ha de fer, Mónica Oltra, a La Sexta Noche?

He vist per les xarxes que hui participa la vice-presidenta del govern, Mónica Oltra, en el programa La Sexta Noche. No em sembla bé. És la meua opinió i no espere que li importe a ningú, ni que ningú faça o desfaça pel que dic. Però com que Oltra és representant meua pel seu càrrec en el govern, tinc dret de dir-ho.
No em sembla bé que vaja a un programa disfressat de debat on es dóna barra lliure a personatges com Marhuenda i Inda, dignes representants de l’antiperiodisme. Ja hi ha gent que es nega a acudir a programes en què s’haja de compartir micro amb Vox. Potser és hora de deixar d’emblanquir també segons quins ‘opinadors’ i ‘debats’.

PS Potser hui aquests personatges fan vacances i no hi són: té igual, no cal fer bo aquest xou.

Toponímia controvertida

Anàvem en el meu cotxe, i em deixà caure que això de ‘l’Olleria’ quina mena de nom estrany de poble era. Feia broma, però no vaig poder evitar replicar-li que no sabia de què s’estranyava ell, que venia de Verges i el poble del costat es diu Ultramort.
 
Nota: Com que parlar de les coses que tens entre mans per a un futur, mas que siga pròxim, és molt arriscat tal com està el ball, resulta més fàcil recórrer al passat que comença a ser llarg. I d’açò me n’he recordat adés, que hi ha qui tenia curiositat pel making-of de la visita -la primera- de Llach al poble i n’hem parlat un moment.

Del formatge del bar Garden i la Magdalena de l’Olleria

Ho vaig deixar caure per ací un dia, que podria explicar quina relació hi ha entre la festa de la Magdalena de l’Olleria actual i el bar Garden de Benigànim. Clar i ras: la connexió és purament casual. No sé si algun ganxut es quedarà despagat, però tot fa pensar que si la idea va nàixer entre els plats d’aquell local, va ser només una simple coincidència.

Tot i això, la bona qüestió és que va ser en aquell bar on -vés i busca per quin motiu-, en un moment determinat i a traïció es degueren donar les condicions neuronals necessàries perquè, sense buscar-ho en aquell moment, prenguera forma una idea que buscàvem feia temps.

No em feu molt de cas si dic que menjava formatge en el punt exacte de l’eclosió de la idea. Em sona que sí, però no puc estar-ne segur ni té gens d’importància. El cas és que tot d’una vaig pensar que podríem aplegar en una festa els dolçainers, les danses i el Ball dels Locos, tots grups que s’havien recuperat de feia poc, i que aquella festa podria dur aparellat el sopar popular al ras que durant molt de temps, amb certa gent, trobàvem a faltar en les festes del poble. Ara diria que situar el sarau en la festivitat de la Magdalena, una celebració perduda i que s’afegiria a les recuperacions, no va formar part de l’esclat inicial de la idea, però possiblement encara l’hi vaig col·locar mentre em menjava el mateix tros de formatge.

No sé si l’explicació pot llevar-li èpica al moment de la concepció de la festa. De fet, és que no en té. Sí que en va tindre el part, però ara fa massa calor per a tornar-ho a explicar.

Deu anys, ara des de l’eternitat i l’exili

Ara va i resulta que aquest estiu fa deu anys que vam gravar el vídeo de la Cileta. Deu anys, ja.

Vaig acabar ben fart de la cançoneta, de tantes voltes com la vam haver de sentir aquella nit perquè Toni Canet volia repetir l’escena. La volia fer a foc seguit -pla seqüència crec que se’n diu, d’això-, i sempre trobava que es podia millorar.

 

Lluís Puig, des de l’exili

El record fa goig, però alhora té mal gust. Toni Canet ha pegat a fugir, convertit en calciner etern. I Lluís Puig, amb qui vaig celebrar el final de la gravació amb un bon gintònic, és ara un amic en l’exili per cortesia de l’avançada democràcia espanyola.

Deu anys…

L’Enric, el Tàrrega

En tots els anys que porte pegant bacs per aquest món de l’activisme, una de les grans crosses que he tingut la sort de tindre a mà és l’amistat de l’Enric Tàrrega. Són una caterva les coses que vaig aprendre’n, i un cabàs les que em va ajudar a fer, corregir o deixar passar gràcies a uns consells infal·libles encara que n’hi havia que a primera vista pareixien despropòsits.

Sempre recordaré quan em va dir tot seriós sobre un gran personatge: ‘Si ell fa alguna cosa, tu al seu costat per a ajudar; si tu en fas alguna, que no se t’acoste’.

La seua estima per la terra era enciclopèdica, tot ho sabia, i apassionada; sense fronteres en un país sencer que coneixia i vivia pam a pam.

Cadascú és com és, i la meua poca afecció a les fotografies fa que no en tinga cap amb ell. Però sí que tinc aquest vídeo, l’únic acte a què el vaig poder convéncer perquè participara. El debat dels actes dedicats a Joan Fuster l’any 1993. Precisament fa dos anys, quan vam fer-ne una repetició amb motiu dels 25 anys d’aquell acte, el Tàrrega (com li déiem tot lo mon) ja no va voler vindre. Vaig ser incapaç d’insistir-li molt, no es trobava amb força. Va ser l’última volta que vam parlar.