La llengua de destral

Aquella dona tenia una llengua com una destral, i un geni cagat. Tenia un fill amb una discapacitat severa, encara que en aquell temps la terminologia administrativa ho arreglava dient que era subnormal.
Jo devia ser un adolescent el dia que, a ma casa, la vaig sentir destralejar contra el rei. Crec recordar que hi havia anunciada una visita a València (o potser era a Ontinyent, però no perdem ara el fil amb qüestions d’avantpassats meruts). Deia que em sona que en la conversa d’aquella dona amb ma mare va aparéixer aquella visita borbònica, i que ella assegurava que, si la deixaven, li’n diria poquet i bo, al Borbó, que ja veus tant de luxe, tant de criat, tant de palau mentre al seu fill el passen amb raons, i uns per altres el tenen abandonat. No sé si va arribar a dir-li lladre, però no descarte que fóra de les coses més delicades que li dedicà.
No puc evitar recordar-la cada volta que ixen més escàndols del senyor rei emèrit espanyol (que ja sabíem però que ja no poden amagar), i me la imagine pujant-se’n per les parets i dient-li el nom del porc amb aquella llengua de destral que faria fredat.
Ep! I amb tota la raó del món.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *