Una nit andalusa a Madrid

Una de les expedicions més desastroses de la meua vida, un estiu de fa un grapat d’anys, va començar uns mesos abans en un local d’algun barri de Madrid. No és que no recorde quin era, és que no ho sé.
Va ser ella qui em va dur allà. Es veu que n’era client habitual; li n’agradava l’ambient i la musica de reivindicació andalusista -sense connotacions polítiques-, com qui reivindica uns orígens més bastits que no heretats. I superficials.
La cabellera era llarga, amb cos, de rulls incerts i d’una negror conjuntada perfectament amb els ulls i el vestit volander. També quan va començar l’expedició, però d’açò no hi ha banda sonora.

La llengua de destral

Aquella dona tenia una llengua com una destral, i un geni cagat. Tenia un fill amb una discapacitat severa, encara que en aquell temps la terminologia administrativa ho arreglava dient que era subnormal.
Jo devia ser un adolescent el dia que, a ma casa, la vaig sentir destralejar contra el rei. Crec recordar que hi havia anunciada una visita a València (o potser era a Ontinyent, però no perdem ara el fil amb qüestions d’avantpassats meruts). Deia que em sona que en la conversa d’aquella dona amb ma mare va aparéixer aquella visita borbònica, i que ella assegurava que, si la deixaven, li’n diria poquet i bo, al Borbó, que ja veus tant de luxe, tant de criat, tant de palau mentre al seu fill el passen amb raons, i uns per altres el tenen abandonat. No sé si va arribar a dir-li lladre, però no descarte que fóra de les coses més delicades que li dedicà.
No puc evitar recordar-la cada volta que ixen més escàndols del senyor rei emèrit espanyol (que ja sabíem però que ja no poden amagar), i me la imagine pujant-se’n per les parets i dient-li el nom del porc amb aquella llengua de destral que faria fredat.
Ep! I amb tota la raó del món.

L’any que ve haurà de ser

El 18 de juliol de 1996, Xavi Castillo va actuar a la plaça de la Vila. Era la primera volta que ho feia a l’Olleria, i fou amb motiu de la Festa de la Magdalena, en la primera de les festes de la nova època, reinventada.
L’artista s’ha fet famós, ha vingut moltes més voltes al poble, i tots ens hem fet majors -alguns tirant a vells-. També la festa. Diuen que hui, també 18 de juliol, hauria fet 25 anys, però que el coronavirus ho ha desbaratat.
Que aquella primera Magdalena descreguda fóra un 18 de juliol va ser (i ja em perdonarà) una simple coincidència. No hi havia cap maldat en l’elecció, ni tan sols cap insensatesa induïda.
L’any que ve haurà de ser la celebració que es veu que es preparava per a recordar aquella nit de cadires de boga i xiquets per terra.
He explicat ja quina relació té la festa amb el bar Garden de Benigànim?

Calia?

Davant de l’hotel (que en glòria estiga) hi havia una plaça d’aparcament per a persones amb mobilitat reduïda. Ara, per algun motiu que desconec però segurament raonable, l’han llevada i n’han posada una altra un poquet més amunt, encara en la frontera del mateix edifici.

En aquesta nova plaça han col·locat un senyal vertical que explicita que no s’hi pot aparcar si no et correspon, una placa amb un parell de símbols claríssims i una (única) paraula que, per algun motiu que no conec però evidentment desencertat, han posat en la lengua del imperio. Era menester?