Hi ha coses sense importància que, tot i això, fan una certa por. O deixem-ho en una certa impressió.
Com ara, quan una concatenació de curiositats m’ha dut a llegir una cosa d’aquest bloc de fa vuit anys. He escrit ‘curiositats’, però en realitat han sigut ‘casualitats’, aquelles que ella m’insisteix que no existeixen i que, incrèdul com sóc, em presegueixen.
Dos o tres bots m’han dut ací, a un moment mal de passar però sortosament superat. He recordat vivament el moment i la torbació, la incapacitat de coordinar pensament i ànima i d’articular frases en directe.
L’escritet meu té al final un comentari seu, d’agraïment i confiança. I de colp, en llegir-lo, m’he sentit transportat mil anys arrere, quan la vida tenia un futur diferent, equivocat. ’Tu faràs el teu paper’, diu, i per algun motiu que potser ni tan sols existeix l’he llegit amb majúscula, com la d’aquell que compartírem i tant de paper ens va fer.
La ment, el desfici, té aquestes coses. Potser és que estic cansat i el cervell inventa més que no raona. Té igual: ha sigut bonic. Ho va ser, i ja riurem quan en parlarem davant el sopar que tenim mig comboiat. Si és que encara té en la memòria el record que m’ha fet viatjar en el temps.
…
Per poc que arribe la felicitat
és fàcil oblidar
els episodis del camí
…