Un Paper que fa viatjar en el temps

Hi ha coses sense importància que, tot i això, fan una certa por. O deixem-ho en una certa impressió.

Com ara, quan una concatenació de curiositats m’ha dut a llegir una cosa d’aquest bloc de fa vuit anys. He escrit ‘curiositats’, però en realitat han sigut ‘casualitats’, aquelles que ella m’insisteix que no existeixen i que, incrèdul com sóc, em presegueixen.

Dos o tres bots m’han dut ací, a un moment mal de passar però sortosament superat. He recordat vivament el moment i la torbació, la incapacitat de coordinar pensament i ànima i d’articular frases en directe.

L’escritet meu té al final un comentari seu, d’agraïment i confiança. I de colp, en llegir-lo, m’he sentit transportat mil anys arrere, quan la vida tenia un futur diferent, equivocat. ’Tu faràs el teu paper’, diu, i per algun motiu que potser ni tan sols existeix l’he llegit amb majúscula, com la d’aquell que compartírem i tant de paper ens va fer.

La ment, el desfici, té aquestes coses. Potser és que estic cansat i el cervell inventa més que no raona. Té igual: ha sigut bonic. Ho va ser, i ja riurem quan en parlarem davant el sopar que tenim mig comboiat. Si és que encara té en la memòria el record que m’ha fet viatjar en el temps.

Per poc que arribe la felicitat
és fàcil oblidar
els episodis del camí

De quan rossejàvem els pollastres

Dimarts passat ja va tornar la paradeta que ven els xurros. Senyal que, si no es malva la cosa, anem més o menys ben encarats per a abandonar la clausura. En part, mas que siga.

I dijous serà el camionet dels pollastres, que també és un bon senyal. Llegir la nota informativa que n’ha fet l’ajuntament m’ha fet entrar nostàlgia lèxica, perquè en vore escrit ‘pollastres rostits’ he trobat a faltar el clàssic ‘pollastres rossejats’, expressió amb què tota la vida hem conegut al poble aquesta manera de guisar-los (http://ieva.info/diva/index.php?title=Rossejar)

És una llàstima que el necessari vocabulari docte i estàndard colgue un lèxic més pròxim i popular. És una llàstima, però no és necessàriament menester que passe.

Per cert, que observe darrerament en les notes municipals una tendència a escriure erròniament -de nou- “L’Olleria”, amb ‘L’ majúscula. La gent de l’IEC i de l’AVL no tenen dubtes sobre això.

Dis-li ‘nova normalitat’ a la regressió democràtica

‘Tot serà com abans’, cantava aquest home pelat. És evident que no, que no tot serà com era; i que encara aniran canviant més coses.
No sé en quin sentit es mouran els canvis. Segurament no tots en el mateix, i tant una cosa com l’altra són inquietants.
I una cosa que ja comença a inquietar-me és l’ús insistent -i cada vegada més coral- de la fórmula ‘nova normalitat’. Escamat com estic de tantes maniobres que ja hem conegut, tinc quimera que quan encara no hi hem arribat, a la normalitat que vindrà, ja hi ha qui la té pensada i perimetrada, i ens vol anar preparant perquè assumim una regressió democràtica que ens diran inevitable.
Malpensat? No és necessàriament incompatible amb anar encertat.