Entre unes coses i altres, fa sis mesos llargs que a males penes taste l’alcohol. En l’últim mes, confinat, ni gota. No és d’estranyar, doncs, que en arribar al tercer capítol del llibre que tinc entre mans ja porte un pet com un cadirer. És una història d’aquelles de lladres i serenos, un clàssic de la novel·la negra americana, molt bona, però clareta és la pàgina on els personatges no es posen a berrutxar. Sempre van amb el got entre els dits, i l’ampolla a mà per a reomplir.
A cada casa i despatx hi ha bones provisions de licors i uns per altres tot lo món sap fer combinacions anomenades còctels, sense que l’hora que marque el rellotge hi tinga gens d’importància.
Beuen molt, a casa. I ara com ara tinc quimera que nosaltres haurem d’anar a parar ací, perquè la nostra vida social als bars, durant molt de temps -i que no siga definitivament-, s’ha acabat. S’ha mort, de colp a repent, i no sé com n’haurem de passar el dol.