Ahir vaig eixir de casa per primera volta. Des que hi ha en dansa açò del confinament que encara no havia xafat el carrer. Ho vaig fer per a arreplegar una recepta a cals metges, i traure el medicament de ca l’apotecari.
Al carrer no vaig trobar quasi ningú. Ja m’ho esperava, però no deixava de causar-me efecte la buidor d’humanitat circulant. Però trobar desert i silenciós el Centre de Salut, que és sempre un formiguer, confirma la idea de com està el ball.
A la farmàcia, també una quietud més aïnes inquieta.
Me’n torne a casa, i en un carrer veig unes cases, veïnes entre si, decorades amb banderes espanyoles. Com que no són festes, entenc que les han posades com un inútil amulet protector, com a trista conseqüència del fervor patriòtic amb què s’encaboten a parlar de la crisi sanitària, en compte de plantar cara d’una vegada fent cas als tècnics i científics que diuen que o ho parem tot o vés a saber on pararem.