Per a no fer-ho massa llarg, m’estalviaré el preàmbul. Anem al cas: la prescripció mèdica, després d’una primera setmana assegut, era de continuar sense verticalitat vuit dies més (en una segona tongada de mobilitat re-reduïda). Els primers havien passat relativament bé. Com que podia llegir i escriure, la faena i l’oci omplien les hores sense temor al tedi, però la perspectiva d’una altra setmana encauat a casa ja es presentava com un captiveri.
La solució era recuperar la cadira de rodes elèctrica per a poder fer una miqueta de vida social mínimament autònoma i comprovar que els carrers continuen on eren. Això vaig fer, de manera que podia entrar i eixir de casa ni que fóra per als cafens, esmorzars o sopars rituals.
Però encara que puga semblar estrany -que no ho hauria de semblar- la sensació més agradable no era la de poder anar amunt i avall, sinó la d’estar en disposició de triar si fer-ho o no, la de poder decidir de quedar-me només perquè em dóna la gana. O siga, la llibertat d’elecció. Com aquell que diu, el dret d’autodeterminació.
P.D. Si entenem aquesta última imatge en sentit literal, ja dic jo que no dubtaria a fugir.