De pitjors n’hem passat

És molt gran la temptació de començar tirant la culpa a l’amable gent que em va convidar a participar en La Qüestió, el programa de la televisió d’À Punt. Certament, no poden tindre cap responsabilitat, però el cas és que des d’aquell moment algunes calamitats s’han anat succeint amb persistència i ganes de fer la mà.
De fet, aquella gent van ser les primeres víctimes col·laterals del rastre d’incidències que m’han assetjat com una mena de plaga poc anecdòtica, encavallades de mala manera en el temps i en la salut.
N’hi ha hagut més, és clar, de víctimes col·laterals, com la vida social que en alguns moments ha estat prop de les absoltes, i la privada, també privada de vida en segons quins afers.
Ara diríem que la cosa du espill d’anar encarant el retorn -sense data fixa- a la normalitat. L’agenda torna a omplir-se de vida social assequible i l’altra és qüestió també de tornar a posar-la en marxa, tot sense tropolls i amb la constància aplicada amb naturalitat. La que m’acompanya de sempre. Al cap i a la fi, de pitjors n’hem passat.

De l’homenatge a la profanació per una paraula

Això de parlar -i escriure- amb propietat és una cosa que hem d’intentar tant com siga possible, perquè de vegades podem induir a interpretacions enemistades amb la realitat que es vol explicar.
L’altre dia vaig llegir que unes persones havien anat a homenatjar un difunt i li havien ficat unes flors a la tomba. Dit així, més que un homenatge era una profanació. La sort és que en la fotografia es comprovava que aquelles persones no havien ficat les flors a la tomba, sinó que les hi havien posades. Per a ficar-les (que vol dir introduir-les) l’haurien haguda d’obrir, i això fa molt lleig.

Dret d’autodeterminació elèctrica

Per a no fer-ho massa llarg, m’estalviaré el preàmbul. Anem al cas: la prescripció mèdica, després d’una primera setmana assegut, era de continuar sense verticalitat vuit dies més (en una segona tongada de mobilitat re-reduïda). Els primers havien passat relativament bé. Com que podia llegir i escriure, la faena i l’oci omplien les hores sense temor al tedi, però la perspectiva d’una altra setmana encauat a casa ja es presentava com un captiveri.

La solució era recuperar la cadira de rodes elèctrica per a poder fer una miqueta de vida social mínimament autònoma i comprovar que els carrers continuen on eren. Això vaig fer, de manera que podia entrar i eixir de casa ni que fóra per als cafens, esmorzars o sopars rituals.
Però encara que puga semblar estrany -que no ho hauria de semblar- la sensació més agradable no era la de poder anar amunt i avall, sinó la d’estar en disposició de triar si fer-ho o no, la de poder decidir de quedar-me només perquè em dóna la gana. O siga, la llibertat d’elecció. Com aquell que diu, el dret d’autodeterminació.

P.D. Si entenem aquesta última imatge en sentit literal, ja dic jo que no dubtaria a fugir.