Gàlim

Ara no sabria dir a quin poble anava amb la troupe del Botifarra, però recorde molt bé com veia acostar-se la barrera del peatge de la AP-7 a una velocitat que no disminuïa. És clar que érem nosaltres els que cada vegada n’estàvem més prop, i em sorprenia -tot açò en qüestió de pocs segons- que ni el conductor ni la resta de passatgers del cotxe mostraren cap senyal, no ja d’alarma, sinó ni tan sols de sorpresa. Tot d’una, quan els meus càlculs donaven per fet que ens enduríem la barrera per davant, s’alçà. I fou llavors, amb els ulls ben oberts, que ho vaig guipar: Emili Vera (que en glòria estiga) duia al parabrisa aquell paperet de prepagament que evita haver de parar en els peatges… Potser ho hauria d’haver imaginat. Potser m’hauria d’haver adonat que havíem entrat pel carril de la Via T. Però la realitat és que per un moment vaig tindre la certesa que la barrera aquella no acabava el dia.

Anys abans, en un viatge a ca VilaWeb, quan els peatges de més amunt de l’Ebre encara anaven més seguidets que no ara, vaig parar en un rastre de cotxes per a pagar. El de davant meu duia matrícula de Madrid (llavors les plaques encara anaven per províncies), i vaig observar que el conductor dubtava de seguir avançant, fer marxa arrere, o abaixar del vehicle. Finalment es va decidir per açò últim, em va mirar i se’m va acostar.

– Ésto es para pagar?

– Sí

– Otra vez? Si acabo de pagar ahora mismo!

Tot astorat se’n va tornar al cotxe i va pagar. No em va deixar l’oportunitat de dir-li que visitar la colònia té alguns inconvenients.