La llegenda del Mut en una novel·la

El Mut era un senyor -un senyoret, per a entendre’ns- de casa bona del meu poble. Jo no el vaig conéixer, però ma mare el descrivia com un home alt, amb capa, i sa casa era una de les cases riques, al final del carrer de l’Església ja a la plaça de la Vila. Son pare va comprar l’antic hospital de pobres medieval, entre la casa i el carreró de l’Hospital (ara de Laura), per a fer-hi una cotxera -de cotxe de cavalls, que parlem del segle XIX.

Li deien el Mut perquè era mut. Així de senzill. Segons la llegenda popular, la mudesa congènita era resultat d’una frase inconvenient -irrespectuosa- de son pare, castigada per la mà divina sobre el fill, que es va morir sense poder parlar mai. El cas és que, durant les obres de demolició d’aquell vell hospital, un dels obrers va preguntar-li què feien amb una imatge que hi havia de Jesús Pobre.

– Podeu tirar-lo, que eixe no parla.

  I el castic diví el va pagar el fill.

No sé quantes versions més o menys pròximes d’aquesta llegenda hi pot haver en altres localitats, però curiosament hui me n’he trobat una. Desconec d’on és, però el narrador la devia conéixer i l’ha adaptada a la necessitat del relat. La bona qüestió és que, només començar a llegir el fragment on s’explica, he imaginat per on anaven els tirs.

Martí Domínguez utilitza la història en la novel·la ‘L’esperit del temps’, un relat dur i cru sobre l’autoengany de la societat (no només) alemanya arrossegada pels nazis. En un moment concret explica el cas d’un oficial de les SS que du la  muller a parir a una clínica privada, i troba damunt del llit de l’habitació una imatge de Jesucrist. De seguida ordena que lleven del llit aquell crucifix i que el traguen de l’habitació, perquè no volia que la primera cosa que veiera el fill en nàixer fóra el rostre d’un jueu.

IEl xiquet va nàixer cec.

Vint anys i una conversa amb Enric Valor

Va ser el 7 de maig de 1996, si no ho tinc mal anotat. Ja l’havíem fet President d’Honor del col·lectiu l’Olla, i vam aprofitar una de les visites a sa casa per a enregistrar la conversa impagable que ens regalava en cada ocasió.

Recupere ací el vídeo que vam publicar a VilaWeb amb un extracte d’aquella vesprada al despatx d’Enric Valor, un resum de la lliçó magistral i improvisada, amerada d’estima al país. Digna, com ell.

Realment em sent privilegiat d’haver-lo conegut personalment, d’haver passat vesprades transportat a un temps i un espai perduts però que ell conservava i sabia transmetre.

Fa vint anys que es va morir, una excusa com una altra per a rellegir el Cicle de Cassana.

Jo ja ho sabia, que era bo de dir

La casa era prou nova, construïda amb un respecte exquisit per l’entorn que la fa integrar amb una normalitat completa en el paisatge creat per masos i heretats mallorquins.
A l’interior feia de molt bon estar, i al cap d’un moment d’haver arribat l’ama m’indicà on era el lavabo, per si calia en algun moment.

– És molt bo d’arribar-hi, em digué, i li degué semblar que no l’havia entesa, perquè m’aclarí que s’hi podia entrar amb facilitat.

No li ho vaig explicar (i potser ho hauria d’haver fet), però si no li havia respost, és perquè l’expressió que havia usat m’havia dut el record fresc de ma mare: ‘Això és molt bo de dir!’, em contestava últimament un punt irada quan li recordava què hauria de fer mentre cada volta se li feia tot més difícil.

El Ball dels Locos d’Algemesí

Muixeranga d’Algemesí davant l’Ajuntament de València, Las Provincias, 17 de març de 1934

Sempre he cregut que la ignorància permet d’estar aprenent contínuament. Ja ho vaig comentar no fa molt parlant precisament del tema a què aniré a parar al final.

Com més poques coses saps, més en tens per aprendre. I això és un goig, sempre que no sigues un militant actiu de la ignorància, dels que menyspreen saber i es burlen de tot allò que ignoren.

Ara bé, una cosa que no m’havia passat mai és que gràcies a un d’aquests abertzales de la burrera acabara jo sabent una cosa més. I una de ben interessant.

Circula per internet un vídeo d’una persona que increpa el batle de València, Joan Ribó, a qui acusa d’haver dut castellers a València, com si això haguera sigut una ofensa a la terra valenciana. O a l’asfalt, que de terra cada volta n’hi ha més poca. La bona qüestió és que sembla que aquell home no sabia  -crec que no volia saber- que van ser una colla de muixeranguers els que anaren a la desfilada de les Magues de Gener.

Però anem al cas. Arran del vídeo, per rebots m’ha arribat un retall de premsa que després he pogut completar a tot l’article. És del diari Las Provincias del 16 de març de l’any 1934, i explica diverses curiositats i activitats de la programació de les falles d’eixe dia. Entre més, l’actuació de la Muixeranga d’Algemesí a la plaça d’Emilio Castelar, davant de l’Ajuntament. I quan explica en què consisteix la Muixeranga, diu que els membres de la colla ‘van vestidos estrafalariamente, pues la danza se llama, también, Ball dels locos, y sus ejecutantes llevan un uniforme (?) de locos que se reduce a un pantalón y blusa listado y un gorro con orejeras’.

Efectivament, ja havia tirat mà d’això de la ignorància i de poder aprendre per a començar un text que parlava del nom del Ball dels Locos per a les muixerangues d’altres pobles, a banda de l’Olleria. Però en aquell no feia referència a Algemesí, i ara ja el podem afegir.

Fent d’extra per a una entrevista

En aquesta vida he fet ja molts papers. Ara no recorde si el d’extra, com dilluns passat, ja el tenia en la llista. Va ser per a una entrevista a una gran personalitat del nostre país que d’ací poc podreu llegir. Un honor conéixer-lo personalment i deixar-se engronsar per la seua hospitalitat.

De Villalonga a Villon, passant per Ferré

Llegint alguna cosa que ara no sé quina era, m’he recordat de Bearn o la sala de les nines, de Llorenç Villalonga, una novel·la que havia llegit fa una caterva d’anys.

L’he buscada per casa i m’hi he escabussat de nou. La sorpresa ha sigut trobar-hi referències a la Ballade des pendus, el poema del segle XVI (sembla que) de François Villon del que Léo Ferré fa una adaptació inquietant i que en aquella primera lectura del llibre no coneixia.

Parlant de peatges…

Ara no sabria dir a quin poble anava amb la troupe del Botifarra, però recorde molt bé com veia acostar-se la barrera del peatge de la AP-7 a una velocitat que no disminuïa. És clar que érem nosaltres els que cada vegada n’estàvem més prop, i em sorprenia -tot açò en qüestió de pocs segons- que ni el conductor ni la resta de passatgers del cotxe mostraren cap senyal, no ja d’alarma, sinó ni tan sols de sorpresa. Tot d’una, quan els meus càlculs donaven per fet que ens enduríem la barrera per davant, s’alçà. I fou llavors, amb els ulls ben oberts, que ho vaig guipar: Emili Vera (que en glòria estiga) duia al parabrisa aquell paperet de prepagament que evita haver de parar en els peatges… Potser ho hauria d’haver imaginat. Potser m’hauria d’haver adonat que havíem entrat pel carril de la Via T. Però la realitat és que per un moment vaig tindre la certesa que la barrera aquella no acabava el dia.

Anys abans, en un viatge a ca VilaWeb, quan els peatges de més amunt de l’Ebre encara anaven més seguidets que no ara, vaig parar en un rastre de cotxes per a pagar. El de davant meu duia matrícula de Madrid (llavors les plaques encara anaven per províncies), i vaig observar que el conductor dubtava de seguir avançant, fer marxa arrere, o abaixar del vehicle. Finalment es va decidir per açò últim, em va mirar i se’m va acostar.

– Ésto es para pagar?

– Sí

– Otra vez? Si acabo de pagar ahora mismo!

Tot astorat se’n va tornar al cotxe i va pagar. No em va deixar l’oportunitat de dir-li que visitar la colònia té alguns inconvenients.