Recuperar la verticalitat -mas que siga la meua, precària-, m’acosta a la normalitat i a reprendre la rutina vital que s’havia despistat. I és ara, amb elles, que el buit es fa present, més present. Apegat a les parets i a les portes ho ocupa tot, l’espai i el temps, amb el color de la memòria i el tacte del si indescriptiblement maternal.
I el temps destenyirà i esmentirà, però no ompli.
Sí, amic meu, sé què dius i com et sents.