És una d’aquelles coses que et deixa gelat. No sabia que estava malalt, de manera que la mort de Llorenç Giménez em va pillar desarmat, sense defenses preparades per a una cosa així.
Ens vam veure per última volta en la fira de l’Olleria del 2016. Ell hi havia actuat diumenge de matí, i en acabant vam compartir unes cerveses fresques i una xarradeta urgent. Tenia un dinar familiar, crec recordar que em va dir.
De la primera volta, no puc donar-ne raó. Sé que el vam dur al poble, en l’època d’esplendor de l’Olla. O potser als inicis… No sóc capaç de recordar quin any era. Ell tampoc se’n recordava: ho acabe de veure en un vídeo que m’han ensenyat —justament del dia que ens vam trobar per darrera vegada—, en què ell mateix ho nomena.
Ara se n’ha anat el gran mestre de la paraula contada. I costa fer-se a la idea, com costen moltes altres coses. Però ara, ací, aquesta fa molt de malt. Un mal de rondalla real.